dimarts, 31 de maig del 2011
LA GRADUACIÓ
dissabte, 7 de maig del 2011
GUIA D'ESTUDI DEL TEMA 9
Pàg. 214: L'oració complexa i l'oració composta. A. Les oracions i les proposicions.
Pàg. 215: B. L'oració complexa. Les proposicions substantives. Recorda. Activitats 2, 3 i 4.
Pàg. 216: Les proposicions adjectives (i les referències de la pàgina 33). Les proposicions adverbials (i les referències de la pàgina 237). Activitats 5, 6, 7 i 8.
Pàg. 217: C. L'oració composta. Les oracions coordinades. Activitats 9 i 10.
Pàg. 218: Les oracions compostes per subordinació (i les referències de les pàgines 157 i 183). Activitats 11, 12 i 13.
Pàg. 219. L'anàlisi sintàctica. Activitats 14, 15 i 16 (i la referència a la pàgina 139). ATENCIÓ: assegureu-vos que feu bé la traducció dels termes del castellà al valencià.
Pàg. 220: L'àmbit periodístic: els gèneres d'opinió (i la modalització). A. Els gèneres d'opinió.
Pàgs. 236 i 237: La teoria i les activitats de la 1 a la 7.
Pàg. 242 i 243: Les figures retòriques.
RECORDEU QUE PER A L'EXAMEN DEL DIVENDRES VA TOT EL QUE HEM VIST EN AQUEST CURS.
COMPROVEU QUE CONTROLEU LES 16 PREGUNTES DE LITERATURA DE LES PAU.
Imatge extreta de: http://www.eduinreview.com/
dijous, 5 de maig del 2011
PENSAR EN CONSUMIR DE MANERA RESPONSABLE
dimarts, 3 de maig del 2011
DIETA PER A L'ÈPOCA DELS EXÀMENS

"La massa cerebral constitueix només entre un dos i un tres per cent del nostre pes corporal, però pel que fa al consum d'energia és el més semblant a un gremlin insaciable. És per aquesta raó, que la nostra massa gris absorbeix fins a un vint per cent de les propietats energètiques dels aliments.
Informació extreta de: http://universitarios.universia.es/
Imatge extreta de: http://www.centromujer.es/
dimarts, 19 d’abril del 2011
MIQUEL MARTÍ I POL

10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.
Viquipèdia.
Associació d'amics de Miquel Martí i Pol.
Obra.
Comentaris a la seua obra.
ESTIMADA MARTA
Marta, la plenitud no és un erm
ni aquest silenci d'ara un pou eixut;
l'esfera gira lentament i el temps
s'ha deturat al fosc dels teus cabells.
Aigües i vent reposen, i el desig
és una branca amb tota llei de fruits.
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors
al fons dels ulls, aquietats també.
Que lluny de tot, i músiques i veus
configurant l'empremta del teu cos
que estimo tant, damunt la meva pell.
Res no ens pertany i som senyors de tot.
L'ombra de l'ombra allargassa el secret
molt més enllà del gest i del neguit.
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum
compacte i dens, tan ple de salabror.
Imatge extreta de: http://www.mennta.es
dijous, 7 d’abril del 2011
750 ANYS DE CORTS VALENCIANES

Avui fa set-cents cinquanta anys del jurament dels Furs per Jaume I a les corts valencianes, reunides per primera vegada a València. Era el 7 d'abril de 1261. Quatre dies després el rei va promulgar un privilegi del nou regne, pel qual tots els successors del monarca haurien de signar els Furs a València, a tot estirar un mes després del començament del seu regnat. Era el naixement constitucional del Regne de València, que va durar fins al decret de Nova Planta promulgat per Felip V.
Malgrat la transcendència evident d'aquells fets en l'afaiçonament històric del País Valencià, les institucions que en són hereves han ignorat l'aniversari i no han fet cap acte institucional commemoratiu.
La institució d'un estat
La institució de les corts valencianes i el jurament dels furs va ser un fet transcendental en la història valenciana perquè va estructurar el nou regne, que fins aleshores era un anàrquic territori de conquesta. El resultat d'aquests dos fets d'ara fa set-cents cinquanta anys va ser la formació d'un estat embrionari. En efecte, el rei Jaume va voler fer del territori valencià un estat nou, poblat de catalans a la costa i d'aragonesos a l'interior.

Text i fotos extrets de Vilaweb
dimecres, 6 d’abril del 2011
TOT TASTANT ESTELLÉS
Per tal que feu un tast de la poesia d'Estellés, ací us en deixe dos dels seus més coneguts:
La carn vol carn
AUSIÀS MARCH
“NO hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs".
ASSUMIRÀS LA VEU DEL TEU POBLE
ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent, Llibre de meravelles, València: Eliseu Climent; Tres i Quatre, 1976, 30
I aquest altre, potser de no tanta anomenada (o sí) dedicat a la seua dona Isabel:
SONATA D' ISABEL
He aixecat, mentre escrivia, el caphe vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta.
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix.
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.
EXPLICA LES APORTACIONS DE V. A. ESTELLÉS AL GÈNERE POÈTIC

7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.
De la Viquipèdia.
De l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
De la Revista Lletra.
No us oblideu de consultar les pàgines 11 a 16 del Dossier de Literatura, les noves còpies d'Estellés i la pàgina 204 del llibre de text.
Per tal de redactar el text al·lusiu a V. A. Estellés hauríeu de comentar, sobretot, allò referent a l'ús d'un llenguatge pròxim a la parla del seu poble (registre col·loquial usat en poesia), les comparacions a l'estil del català medieval de clara influència ausiasmarquiana, els poemes confessió, etc.
La imatge la trobareu a: http://www.floresdeuxmal.com/
dijous, 31 de març del 2011
FONET: UNA BONA EINA PER A APRENDRE
La imatge ha estat extreta de: http://lacomunidad.elpais.com/
dimarts, 29 de març del 2011
ESPRIU PARLA D'ELL MATEIX

dilluns, 28 de març del 2011
MITOLOGIA DE SALVADOR ESPRIU
LA PELL DE BRAU.
SEPHARAD.
ESTER.
ARIADNA.
LABERINT.
SALVADOR ESPRIU
He pres alguns apunts més relacionats amb els poemes de salvador Espriu que hem estat comentant a classe. Són del llibre
Salvador Espriu, la roda del temps. Una antologia dialogada.
Edició a cura de Rosa Delor.

SINERA...
és en realitat Sinera una petita pàtria basada en el record i en el desig, no en la realitat; és a dir, és essencialment una transposició poètica dels meus records d’infància.
Cementiri de Sinera, 1946
estima el combat i la lluita perpetus, la presentalla sempre renovada del carnatge dels morts.
L’estiu de 1936, Espriu ja s’havia llicenciat en dret i havia fet tots els exàmens d’història antiga i havia completat l’escolaritat en llengües clàssiques. Res no feia suposar que les coses començarien a capgirar-se. (...) El 18 de juliol els generals s’aixecaven a l’Àfrica; vint-i-quatre hores després el seu món feliç s’esfondraria. El 19 de juliol la seua casa serà assaltada, destruït l’oratori i cremada la biblioteca familiar. A causa del disgust, el seu pare sofrirà un greu atac del qual ja no es recuperarà mai més. Del daltabaix, ell mateix en restarà marcat per sempre.
Amb La pell de brau (1960), Espriu donava rèplica a la tesi d’Ortega i Gasset segons la qual Espanya és una creació de Castella i només des d’ella se’n pot entendre la complexitat. des de la perifèria, com abans havia fet Maragall, Espriu parlarà de Sepharad, la península ibèrica com a gresol de cultures i religions diverses, ara terra d’exili (com ho fou per als jueus sefardites expulsats el 1492) amb l’esperança posada en les generacions futures que hauran de superar el gran error de la sang vessada, perquè Sepharad té un cor immortal que ens hauria d’unir a tots.
EL LABERINT...
Final del laberint...
-Creix en l’estranya
presó que sóc la meva
mort dolorosa.
No desitjo d’haver-me d’endinsar més en la runa del laberint, d’excavar en la sordidesa.
El mite del laberint és el que millor metaforitza la relació d’Espriu amb la seva obra i amb la seva mateixa vida personal i com a escriptors. (...) Estudiós de les religions antigues i de la teologia Espriu va concebre la seva obra com un tot jeràrquicament organitzat seguint l’esquema de l’arbre sefiròtic de la Càbala, o sigui, la mística jueva. De jove, Espriu, havia llegit tot el que s’havia publicat sobre la Càbala. No té res d’estrany: la teosofia i la maçoneria imperaven, i els simbolistes havien posat de moda l’esoterisme.
S’ha dit i el mateix Espriu hi ha estat d’acord que Final del laberint és el seu millor llibre, aquell que ateny el cim del seu lirisme d’íntima austeritat. (...) Representa la sortida de l’atzucac de la postguerra (...) projecta una mirada compromesa sobre el poble (...). Però abans d’emprendre aquest nou camí, cal que el jo poètic es prepari interiorment per a la seva gran aventura de renunciar a la solitud guanyada, la seva pau interior, per vincular-se al destí de la col·lectivitat mitjançant la difícil creació per la paraula. (...) A Final del laberint, Espriu mateix ha explicat com el jo poètic emprèn una recerca de Déu “no a través d’una experiència mística en el sentit tradicional cristià (...) sinó a través d’una meditació i, per tant, amb un fonament racionalista (...).
Les cançons d’Ariadna (1949)
Final del laberint (1955)
LA LLENGUA I EL PAÍS...
En paraules de Salvador Espriu: “Jo vaig reaccionar des del primer dia contra la intolerable arbitrarietat que suposa perseguir una llengua; va donar la casualitat que fos la meva, la catalana, però crec que hauria reaccionat de la mateixa manera contra la persecució de qualsevol altra llengua. jo he estat durant molts anys el president d’aquesta associació internacional que es diu Associació en Defensa de les Cultures i les Llengües Amenaçades. Crec que no hi ha cap llengua que delinqueixi: no pot delinquir una llengua, una llengua està per damunt del bé i del mal. Per tant, la meva reacció no va ser sentimental, sinó que va ser intel·lectual i ètica, i aleshores jo vaig fer tot el que vaig poder per a contribuir a salvar la llengua, de la qual cosa no me’n penedeixo gens. Crec, modestament, que hi vaig contribuir, almenys fins on m’han arribat les meves forces. Però ara, tanmateix, les coses ja estan plantejades d’una manera molt menys angoixosa, i això no vol dir que puguem cantar victòria, perquè l’amenaça contra la pervivència de la nostra llengua no ve ara de disposicions legals; tot el contrari, fins i tot ens donen per banda, com poden i saben, però hi ha una amenaça més subtil, i és l’amenaça d’una minoria lingüística. Això passa per tot arreu on darrera no hi ha un Estat, encara que ara ens han donat una cosa que, ben administrada, ens pot servir d’Estat, del qual podem treure bastant profit si tenim enteniment.”
ELS POEMES que hem treballat...
diumenge, 27 de març del 2011
DECÀLEG DE L'ESCRIPTOR

Primer.
Quan tingues alguna cosa a dir, digues-la, quan no, també. Escriu sempre.
Segon.
No escrigues mai per als teus contemporanis, ni molt menys, com fan tants, per als teus avantpassats. Fes-ho per a la posteritat, en la qual sens dubte seràs famós, puix és ben sabut que la posteritat sempre fa justícia.
Tercer.
En cap circumstància no oblides la cèlebre sentència: "En literatura no hi ha res escrit".
Quart.
El que pugues dir amb cent paraules digues-ho amb cent paraules, el que amb una, amb una. No faces servir mai el terme mig, així doncs, mai escrigues res amb cinquanta paraules.
Cinquè.
Encara que no ho semble, escriure és un art; ser escriptor és ser un artista, com l'artista del trapezi, o el lluitador per antonomàsia, que és el que lluita amb el llenguatge; per a aquesta lluita exercita't de dia i de nit.
Sisè.
Aprofita tots els desavantatges, com l'insomni, la presó, o la pobresa, el primer va fer a Baudelaire, el segon, a Pellico i el tercer a tots els teus amics escriptors; evita doncs, dormir com Homer, la vida tranquil·la d'un Byron, o guanyar tant com Bloy.
Setè.
No perseguisques l'èxit. L'èxit va acabar amb Cervantes, tan bon novel·lista fins al Quixot. Encara que l'èxit és sempre inevitable, procura't un bon fracàs de tant en tant perquè els teus amics s'entristesquen.
Vuitè.
Forma't un públic intel·ligent, cosa que s'aconsegueix més entre els rics i els poderosos. D'aquesta manera no et faltaran ni la comprensió ni l'estímul, que emana d'aquestes dues úniques fonts.
Novè.
Creu en tu, però no tant; dubta de tu, però no tant. Quan dubtes, creu, quan cregues, dubta. En això rau l'única vertadera saviesa que pot acompanyar un escriptor.
Desè.
Tracta de dir les coses de manera que el lector senta sempre que en el fons és tant o més intel·ligent que tu. De tant en tant procura que efectivament ho siga, però per aconseguir això hauràs de ser més intel·ligent que no ell.
Onzè.
No oblides els sentiments dels lectors. En general és el millor que tenen, no com tu, que no en tens, ja que d'altra manera no intentaries posar-te en aquest ofici.
Dotzè.
Una altra vegada el lector. Com millor escrigues més lectors tindràs; mentre els dones obres cada vegada més refinades, un nombre cada vegada major vindrà de gust a les teues creacions, si escrius coses per a la majoria mai seràs popular i ningú provarà de tocar-te el sac al carrer, ni t’assenyalarà amb el dit al supermercat.
*L'autor dóna l'opció a l'escriptor de descartar dos d'aquests enunciats, i quedar-se amb els altres deu.
Si voleu saber-ne més, podeu consultar "La paraula vola".