La setmana passada vam parlar a classe d'estratègies de busca d'informació i de com respondre a la pregunta següent:
El text expositiu
Amb el nom de textos expositius designem la classe de textos que serveixen per a donar informació, que han estat escrits o dits per algú amb la intenció d’informar i d’ampliar els coneixements del destinatari (el lector o l’oient). La majoria dels textos que llegim i estudiem –en àmbits com ciències naturals, ciències socials, tecnologia...– són textos expositius. D’aquí ve la importància que pot tenir treballar-los (entendre’ls, saber-los resumir i saber-ne escriure) per als estudis en particular.
1. Característiques dels textos expositius
Tot seguit us exposem els trets que defineixen un text expositiu:
Particularitats dels textos expositius enfront d’altres tipus de textos.
1. Els textos expositius són diferents dels:
2. narratius: ens expliquen els fets d’una persona (o més).
3. descriptius: ens expliquen com és un lloc o una persona.
4. argumentatius: ens volen convèncer d’alguna cosa o donar-nos una opinió.
5. I d’altres tipus de textos: conversacionals, instruccionals o predictius, amb els quals ja és més difícil de confondre’ls
Per distingir-los d’aquests altres tipus de textos, cal que ens fixem en els trets que hem assenyalat com a propis dels textos expositius; sobretot, en la informació ordenada, que no siguen de ficció, que no hi haja opinió, etc.
2. Trets bàsics dels textos expositius.
Tenen una finalitat informativa.
La relació entre l’emissor i el receptor suposa que comparteixen coneixements previs.
Es refereixen a alguna realitat, no són de ficció.
No hi ha marques de temps, o són neutres (a diferència dels textos narratius).
No hi ha personatges protagonistes ni "fets" narratius.
La informació pot anar acompanyada de gràfics i esquemes.
El contingut del text expositiu, la informació que transmet, pot ser reduïble a un resum o esquema.
La informació que donen els textos expositius ha de ser ordenada. Això s’aconsegueix mitjançant:
un ordre lògic: cada paràgraf ben estructurat i al seu lloc.
la puntuació: ús de punts i seguits i de comes.
els enllaços entre frases (o connectors).
una sintaxi clara i ordenada.
un lèxic precís.
3. Marques externes per a reconèixer un text expositiu.
Els textos expositius tenen diverses marques externes que ens ajuden a llegir-los:
La informació s’hi presenta ordenada en paràgrafs. Un paràgraf és el fragment d’un text separat per un punt i a part. El contingut d’un paràgraf ha de tenir una certa unitat, ha de girar entorn d’un sol punt o idea principal.
Cada paràgraf té una funció específica: introduir el tema, donar un exemple, plantejar un problema o oferir-ne la solució, assenyalar una causa i un efecte, comparar dos aspectes, explicar les característiques d’un objecte o d’un fenomen, seqüenciar els fets o fases d’un fenomen, cloure un tema... La posició d’un determinat paràgraf en el text ens pot ajudar a predir quina informació hi trobarem.
Sovint s’encapçala el text amb un títol, i alguna part, amb un subtítol.
De vegades s’utilitzen diferents tipus de lletres: negreta, subratllada, cursiva o itàlica..., per destacar algun concepte important.
Alguns textos expositius van acompanyats de gràfics, esquemes, taules estadístiques o quadres, que complementen la informació o la resumeixen per a una millor comprensió.
4. Organització d’un text expositiu.
Una de les característiques més destacades dels textos expositius és que la informació hi pot estar organitzada seguint un determinat esquema o estructura.
Podríem comparar els textos expositius a diverses taules amb una estructura diferent. Com si uns mateixos elements estiguessin disposats de maneres diferents, de tal manera que en resulta una estructura diferent essent el mateix objecte. En els textos expositius passa el mateix: la manera com es troben distribuïts els elements informatius dóna lloc a textos amb unes estructures diferents.
De totes maneres, cal dir que un determinat text expositiu presenta diversitat d’estructures i no es regeix només per una de sola. Generalment cada paràgraf segueix un determinat esquema en funció del que es vol dir i de la manera com es vol presentar la informació.
Les principals estructures bàsiques en què s’organitzen els paràgrafs dels textos expositius són les següents:
Enumeració o descripció: Se´ns dóna informació sobre un tema en particular o sobre les característiques d´aquest tema o del context.
Seqüència o col.lecció: S´exposa en grup un cert nombre d´idees realcionant-les entre elles.
Problema-solució: Se´ns presenta un problema o un interrogant i una solució o una resposta.
Causalitat: Hi ha una relació de causa a efecte.
Comparació: Es confronten dos fenòmens, objectes o éssers, entre ells; es consignen les diferències i les semblances.
Paràgrafs d’enumeració i seqüència: En aquest apartat veurem com s’estructuren els paràgrafs que segueixen els esquemes anomenats enumeració (o descripció) i seqüència. Es tracta de dues estructures molt semblants, de manera que podríem dir que la segona és una subclasse de la primera.
El paràgraf d’enumeració
Es tracta d’un paràgraf força corrent en textos de ciències, de ciències socials, de tecnologia... Presenta diverses informacions relacionades entre si i amb un element que les unifica. De fet, un paràgraf (o un text) que segueixi aquesta estructura estarà constituït per una llista de propietats que descriuen un mateix objecte, fet o idea; i per una frase organitzadora, que indica al lector l’estructura del paràgraf.
El paràgraf de seqüència
Ja hem dit que es tracta d’un cas particular de l’enumeració. Ara els elements es presenten per separat, però organitzats per un criteri explícit, generalment cronològic. Trobarem aquest paràgraf en textos científics i instructius. Com que el més essencial del paràgraf (o del text) organitzat com una seqüència és l’ordre (temporal) en què s’organitzen els elements, sovint aquests elements van encapçalats per números o lletres successius.
Els arguments o oracions del text expositiu s’agrupen en una successió temporal i s’enumeren amb un mot o expressió que indica simplement ordre. Algunes marques o paraules clau ens indicaran que som davant d’un text en seqüència:
Hi ha diverses (fases, passes, situacions...)...
Primerament, en primer lloc, abans de tot, abans de res... En segon lloc, segonament, a continuació, tot seguit... En tercer lloc, després, tercerament... Finalment, per últim, en darrer lloc...
Trobarem textos expositius d’aquesta classe en ciències socials (història, demografia, geografia, economia...), ciències experimentals (biologia, geologia, física, química...), en art, en història de la llengua, en tecnologia...Paràgrafs que expressen problema-solució i causa-efecte
Aquest apartat tracta els tipus de paràgrafs que plantegen dues idees successives relacionades, ja siguin de problema-solució o de causa-efecte.
Paràgrafs de problema-solució
En els paràgrafs en què seguim l’esquema problema-solució s’intenta desenvolupar un tema plantejant un problema i resolent-lo a continuació. Hi haurà, per tant, dues parts:
Es presenta el problema. S’exposa una solució.
Tanmateix, aquest esquema bàsic pot tenir variants:
Forma completa. El problema s’exposa clarament i la solució hi és explícita.
Contraposició de solucions. Es donen diverses hipòtesis de solucions contraposades.
Omissió de la solució. Es deixa el problema enunciat perquè no cal dir la solució, ja que és impossible o és evident. Aleshores el text esdevé més aviat un text de denúncia.
Omissió del problema. No pas perquè no existeixi, sinó perquè ja és prou evident i es passa directament a la solució.
La comprensió d’aquest tipus de textos demana que el lector es forme en la seua ment una imatge semblant a la dels dos requadres (o grups de requadres) que hem vist anteriorment. Una vegada trobats i resumits els elements del problema i els de la solució, podem dir que som capaços de demostrar que hem entès el text. En els textos organitzats segons l’esquema problema/solució (o resposta) trobarem, en un sol paràgraf o en diversos paràgrafs:el plantejament d’un problema i una o més solucions. una relació de temps: el problema és anterior a la solució. una relació de causa: la solució elimina alguns efectes o condicions del problema.
Paràgrafs que segueixen l’estructura causa-efecte
En un text organitzat segons la relació causal hi hem de saber trobar: l’antecedent, que serà la condició necessària perquè hi haja; el conseqüent, resultat o efecte de l’antecedent; una relació de temps: l’antecedent ha de ser anterior al conseqüent (en l’ordre lògic; no necessàriament en el text); una relació de causa: els antecedents faciliten o són una condició necessària i suficient perquè apareguen els conseqüents. En textos o paràgrafs –dels més usuals en textos expositius i argumentatius– es presenta un esdeveniment o una situació, seguit de les raons que l’han causat. Generalment es contraposen frases, paràgrafs o apartats que presenten una relació de causa-conseqüència (o efecte). L’explicació de la causa pot precedir o seguir l’efecte. Es poden trobar textos expositius causals sobretot a ciències naturals, socials, llengua...
L'altre dia, a classe, vam parlat una mica de la diversitat lingüística al món, amb un deteniment especial a Europa. Recordeu que hem parlat que els límits fronterers polítics no solen coincidir quasi mai amb els límits lingüístics. Penseu, per exemple, en les llengües de l'Estat Espanyol.
CONTÍNUUM LINGÜÍSTIC EUROPEU
Ací teniu alguns enllaços per si voleu saber alguna cosa més de les llengües romàniques que apareixen als mapes anteriors: català/valencià, aragonès, castellà, asturià, portuguès/gallec, sard, cors, occità/gascó, francoprovençal, francès, italià, romanx, friülès i romanès.
Avui se celebra la diada contra l'anomenada "Violència de gènere", justament, al llibre, tenim un text de Toni Mestre que es diu "Jo soc meu, tu ets teua" que parla d'això. No podem restar impassibles quan aquesta violència assassina tantes persones a cada any. Moltes dones són assassinades per les seues parelles o exparelles. Què pot conduir a una persona a matar-ne una altra, precisament, la seua parella? El text de Toni Mestre en dóna algunes claus.
GUIA D’ESTUDI DEL TEMA 3 Pàg. 62: L’adequació: context, canal, codi i cooperació. A. L’adequació a l’àmbit d’ús. Activitat 1.
Pàg. 63: B. L’adequació a la finalitat comunicativa. Activitats 3 i 4.
Pàg. 64: C. L’adequació al canal. Activitats 5 i 6.
Pàg. 65: D. L’adequació i el codi. Activitat 8.
Pàg. 66: E. La cooperació comunicativa i la informació implícita. Activitats 10 i 11.
Pàg. 67: Apliquem els conceptes. Activitat 12.
Pàg. 68: L’assaig literari. A. El gènere assagístic.
Pàg. 69: B. Les fronteres de l’assaig. Activitat 4.
Pàg. 70: C. Recursos i subgèneres assagístics més habituals. Trets més característics de l’assaig.
Pàg. 71: El comentari d’un assaig amb voluntat literària. Activitats 11 i 12.
Pàg. 80: Nosaltres els valencians, de Joan Fuster.
DOSSIER DE LITERATURA
Pàg. 23: Joan Fuster: la mesura de totes les coses. Text 1. Text 2.
Pàg. 24: A. Apunts biogràfics. Text 3. Text 4.
Pàg. 25: B. L’obra de Joan Fuster. L’assaig humanístic. Text 5. Activitats 6 i 7.
Pàg. 26: Els aforismes. Text 7.
Pàg. 27: Els escrits sociopolítics. Textos 8 i 9. Activitat 13.
Pàg. 28: Els estudis d’història cultural.
Pàg. 73: A. La formació de l’estàndard. Activitat 6.
Pàg. 74. B. Els models d’estàndard en la nostra llengua.
Pàg. 75. C. Entrebancs per la l’estandardització de la llengua. Textos 6, 7 i 8. Activitat 11.
Pàg. 76: No.
Pàg. 77: No.
Pàg. 78: No.
Pàg. 79: No.
Pàg. 81: No.
Entrades del blog relatives a Joan Fuster i a l'assaig i l'aforisme.
Correcció parcial de l'activitat 12 de la pàgina 67.
Joan Fuster: l'assagista.
Joan Fuster i la censura franquista.
Joan Fuster: el compromís cívic i l'amor a la terra i a la llengua.
Resposta a algunes activitats.
Imatge extreta de: http://www.estudiar-ingles.es/
"Fuster va produir una bibliografia molt extensa (guies de viatge, dietaris, comentaris sobre festes populars, edicions d'autors antics i moderns, reflexions sobre l'art contemporani, estudis sobre literatura, col·leccions d'adagis, pròlegs a tota mena de llibres, incursions en el comentari polític, alguna biografia, reculls de lírica pròpia i aliena, antologies, notes erudites, visions assagístiques de gran alè...
Paral·lelament i en combinació amb aquesta activitat d'escriptor, duta fins on ho permetien les censures diverses -les de les autoritats que se n'ocupaven, però també les dels editors i els directors de periòdic -, hi havia una activitat personal, una posició, innegablement política a favor de les màximes llibertats. De la llibertat.Tot això, més una definició personal i pública, nítidament favorable sobre la catalanitat del País Valencià, li valgué tota mena d'atacs en alguns periòdics i fins i tot un atemptat amb bombes perpetrat contra el seu domicili, el setembre de 1981.
Hi havia un enemic contra el qual deu haver estat especialment difícil la lluita, i era la catastròfica infraestructura cultural del País Valencià, heretada de molts anys enrere. La manca de biblioteques especialitzades i les deficiències de les existents, l'absència d'institucions acadèmiques globalment valencianes eren, per a un investigador sense gaire recursos, un factor contrari enormement decisiu.
Així les coses, Fuster va començar a acumular informació amb els mitjans propis: milers de volums, col·leccions de revistes, xerocòpies de documents, fitxes... Tot allò que no podia trobar en els establiments públics, s'ho va anar concentrant a casa -on sempre li fou més fàcil el treball- a còpia d'esforços i de diners guanyats no certament amb el producte d'aquests estudis, sinó a base de redactar textos d'encàrrec, articles.
Fuster era l'home que el 1962 es definia així, en una carta a Josep Pla, que llavors estava elaborant un retrat literari: "sóc un gran treballador i, com que l'afirmació és una veritat literal, no vull que me la neguin, i l'única cosa que lamento és que la necessitat de guanyar-se la vida a força d'escriure em deixi ara tan poc temps per a llegir. Llegir és l'única cosa que m'ha divertit sempre. I no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i 'en forma' al País Valencià, uns quants equips d'intel·lectuals i de no intel·lectuals capaços de remoure -o almenys intentar-ho- aquesta societat en perpètua somnolència digestiva."
Els estudis de Fuster sobre la història cultural han tingut una importància decisiva en la delimitació de nous camps de treball i de discussió tot i que, com és obvi, han estat duts a terme des de fora dels àmbits acadèmics, però, clar és, no al marge d'ells.
Perquè, tot comptat, hi ha també una secció de l'obra de Fuster que potser cal anomenar assaigs d'història i en la major part dels casos, amb més precisió, assaigs d'història política. Ací tindria cabuda, sobretot Nosaltres, els valencians (1962) i algun recull d'articles o algun fullet (dels que el mateix autor anomenava "pamflets") que manifestaven la seua posició sobre un o molts temes de la política local del seu temps.
Quins són els seus interessos? En primer lloc, el mateix país. Fuster, digués ell el que volgués, era un patriota. Potser malgrat ell mateix, potser escèptic, potser pessimista, però un patriota, nascut com a tal en anys dificilíssims.
I d'ací, al capdavall, va derivar tot. La major part dels estudis fusterians estan guiats per aquesta adscripció voluntària de Fuster als esdeveniments de la seua terra, per un imperatiu en última instància ètic. Com escrivia en la introducció a la primera edició de Nosaltres, els valencians, ell havia gosat d'emprendre aquella visió de conjunt, arriscada, perquè els historiadors i els sociòlegs se n'havien inhibit: o perquè no s'hi atrevien o perquè havien patit "una deplorable i indecorosa miopia "nacional"".
És ben cert que en tota la bibliografia de Fuster, com en la resta dels llibres de l'escriptor, hi hagué, ben certament, papers d'encàrrec, compromisos editorials que calia complir amb la major eficàcia professional possible, però hi trobem alhora una majoria de papers redactats sense cap esperança de lucre o per un preu simbòlic, generats per la voluntat d'algú que deia de si mateix, també en la introducció al llibre esmentat: "no tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi". Hi havia, doncs, un interès bàsic i guiat per un imperatiu ètic."
