Aquest és un dels posts que mai m'agradaria haver d'escriure. Avui ha mort Joan Sola, una de les figures fonamentals de la llengua i la cultura catalanes dels darrers temps. Sense el seu mestratge, el català no seria com és ara. Hui estic trist. Em sent una mica més orfe.
El català del sud té unes característiques peculiars que mirarem amb més deteniment pel fet que són les que conformen el nostre valencià. No es tracta de memoritzar-les totes, sinó que el que hauria de ser és una guia dialectològica del nostre parlar més pròxim.
1. Els parlars valencians
1.1 Classificació dels dialectes valencians
La classificació dels dialectes valencians ha passat per una sèrie de modificacions i replantejaments que cal comentar.
Tradicionalment els dialectes valencians es dividien en septentrional, apitxat i meridional. La recerca dialectal ha ampliat aquella divisió als dialectes tortosí, castellonenc, apitxat, meridional i alacantí.
Seguidament donarem algunes de les indicacions que havem seguit per a delimitar els dialectes valencians:
1.1.1 Valencià castellonenc (CS) i tortosí (T) contrastats
El concepte apitxat sols implica un tret fonètic que consisteix en l'ensordiment de les consonants sibilants sonores /z/, /dZ/ i /dz/. Dit açò, queda clar que el valencià apitxat no conforma un dialecte determinat sinó que tan sols descriu un fenomen fonètic. Cal dir, però, que dins l'àrea apitxada hi ha alguns altres trets dialectals que ben bé podrien ser peculiars del centre valencià. Aquesta mena de parlar està “marcada” com a “incorrecta” per part d’altres dialectes del valencià. Es tracta d’un prejudici lingüístic sense fonament científic.
En principi el tret fonamental per a oposar el valencià meridional de l'apitxat és la conservació de les sibilants sonores en esta zona. Veem, però, que el valencià meridional mostra unes altres diferències amb el valencià apitxat o central. Algunes d'estes diferències són:
Progressiu desús del passat sintètic (especialment la primera persona: jo aní > jo vaig anar. De fet, la variant perifràstica (jo vaig anar) predomina (sovint de forma absoluta) a totes les comarques excepte a les zones no apitxades de la Ribera i la Safor.
Havíem vist que el parlar central apitxat tendix a la creació de formes analògiques en gerundi, present d'indicatiu i subjuntiu: vegent (veent), ploguent (plovent), diguent (dient), tinguent (tenint), vexca (veja), haxca (haja), nos. tinguem o tingam (tenim), nos. vegem o vejam (veem). Observem que el valencià meridional conserva molt millor les formes etimològiques dels verbs citats. S'hi observa, però, la progressiva assimilació d'estes analogies en zones de la Safor i la Marina Alta.
1.1.4 Valencià alacantí (Al) enfront del valencià meridional (Me)
Hom ha parlat de la línia històrica que uneix les viles de Biar i Busot com el límit entre els dialectes meridional i alacantí (cf. Colomina, 1995). Tot i que la línia Biar-Busot no divideix tots i cadascun dels trets que diferencien l'alacantí del val. meridional sembla cert que un bon grapat de peculiaritats de l'alacantí són més notoris al sud de dita línia. Vejam uns exemples:
En el terreny morfològic també palesa l'oposició entre els parlars alacantí i meridional: l'Al. mostra l'extensió de molts castellanismes inaudits en Me. i en tot el val: barat, fulà, apellit, carpinter, llímpio/llimpiar, mueble, mantxa, baldosa (vorera), navaja, escalera, lecció (o llició), demasiat, niebla, assul, pisar, almuerzo, llevar (portar), sacar.
FONT: http://www.geocities.com/soho/cafe/9308/dialVlc.html
Benvolguts i benvolgudes, hui els donyets cibernàutics ens han impedit fer la classe en les millors condicions possibles...
El valencià o català és una llengua que es parla a quatre països diferents:ESTAT ESPANYOL: País Valencià (comarques valenciano-parlants), Illes Balears, Catalunya, l’Aragó (Franja de Ponent), Múrcia (el Carxe).
ESTAT FRANCÈS: Catalunya Nord.
ESTAT ITALIÀ: L’Alguer (Illa de Sardenya).
A tots aquests territoris gaudeix de diversos graus d’oficialitat (o no):
Andorra: màxim grau d’oficialitat. És la llengua pròpia oficial.
País Valencià, Illes Balears i Catalunya. Llengua pròpia, cooficial amb l’espanyol.
L’Alguer: Llengua pròpia permesa.
Catalunya Nord, Franja d’Aragó i Múrcia: llengua pròpia sense estatus d’oficialitat.
Pareu atenció que a Catalunya hi ha una comarca, la Vall d'Aran que té com a llengua pròpia l'aranès, que és un dialecte de l'occità.
Les imatges que il·lustren el post provenen de diversos llocs d'Internet.
Com us deia avui, a les PAU, ens poden preguntar que caracteritzem un text determinat com a oriental, occidental o valencià, per exemple. Com que potser no ens recordem de “totes” les característiques, ací van alguns “trucs” que ens hi poden servir, en el ben entès que no és del tot correcte:
CATALÀ ORIENTAL:
Desinències de 1a persona del present d’indicatiu: -o/-ø
Català de Catalunya: Canto, menjo, prometo, protegeixo
Català de les Illes Balears: cant, menj, promet, protegesc
Formes del present de subjuntiu de 1a i 3a del singular: -i
Català de Catalunya i de les Illes Balears: canti, mengi, prometi, protegeixi
Lèxic propi:
Català de Catalunya: nen/a, noi/a, meva/meves, llombrígol, petit, vermell, tarda. Rentar i esbandir.
Català de les Illes Balears: nin/a, al·lot/a, meva/meves, guixa, petit, vermell, horabaixa. Llavar i rentar.
CATALÀ OCCIDENTAL
Desinències de 1a persona del present d’indicatiu: -e/-ø
País Valencià: cante, menge, promet, protegisc
Formes del present de subjuntiu de 1a i 3a del singular: -e/-a
País Valencià: cante, menge, prometa, protegisca.
Lèxic propi:
País Valencià: xiquet/a, xicot/a (xic/a), meua/meues, melic, xicotet (petit), roig (vermell), vesprada. Llavar i rentar.
ATENCIÓ: AÇÒ NO ÉS DEL TOT EXACTE, PERQUÈ HI HA MESCLES DIALECTALS QUE PODEN EMMASCARAR LA PROCEDÈNCIA REAL DE L’ESCRIPTOR/A. TAMBÉ, EL REGISTRE ESTÀNDARD POT AMAGAR LES PETITES DIFERÈNCIES QUE HI HA ENTRE ELS DIVERSOS DIALECTES DEL CATALÀ.
CONVÉ QUE REPASSEU LA FOTOCÒPIA DELS DIALECTES QUE VAM REPARTIR A CLASSE.
La imatge que il·lustra el post ha estat treta de: http://www.xtec.cat/
Per tal que pugueu aprofundir una mica més en l'argumentació, podeu mirar això:El text argumentatiu
Definició i característiques.
El text argumentatiu té la funció de convèncer i la seva estructura bàsica consta de tres parts:
1. Introducció, és la part que situa, enuncia un tema i dóna l'opinió a favor o en contra de l'emissor respecte al tema
2. Motius o arguments, s'exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d'altres de secundaris o de suport, si és el cas.
3. Conclusió, recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S'expressa habitualment en l'últim paràgraf.
En el text argumentatiu l'emissor està normalment implicat en el missatge del text. Això es pot mostrar mitjançant l'ús de la primera persona. Per introduir els diferents arguments s'usen els ordinals o altres marques d'ordre, com en primer lloc, d'una banda, per començar, d'altra banda, finalment, per acabar, etc.
Un tipus de text argumentatiu molt freqüent és el polític. El seu llenguatge és elaborat i fa servir recursos lingüístics que atraguen i convencen el receptor, com són l'ús d'un vocabulari especial i de figures retòriques. Les figures retòriques que més utilitza són les que es basen en la repetició, el contrast i la implicació del receptor.
Per a expressar l'oposició podem usar: oracions introduïdes per nexes com però, sinó, tanmateix, encara que, malgrat que, etc noms precedits de locucions com malgrat, a pesar de, tot i, etc i verbs que pel seu significat, indiquen oposició com oposar-se, dissentir, etc.
Per a expressar la causa, podem usar: oracions introduïdes per nexes causals com perquè, ja que, puix, etc, noms introduïts per locucions com amb motiu de, a causa de, gràcies a, etc., i verbs que, pel seu significat, indiquen causa com causar, fer, originar, ocasionar, etc.
Per a expressar la conseqüència, podem usar: oracions introduïdes per nexes consecutius com doncs, per tant, així, etc., o noms encapçalats per locucions com en conclusió, en conseqüència, conseqüentment, etc. Abans de l'expressió consecutiva, és freqüent de posar un punt i coma. La conseqüència també es pot expressar a través d'un reforç a la primera oració (tant, tan, de manera) i el nexe que a la segona.
Entre els recursos utilitzats en el text argumentatiu, cal destacar l'ús de cometes, els guionets, les citacions i la interrogació retòrica.
Les cometes s'usen per citar paraules textuals, fer sobresortir una paraula del text, indicar que un mot és un títol o un motiu, o donar un to especial a una paraula.
Els guionets s'usen per indicar de qui són les paraules citades, per afegir una circumstància complementària al text i per passar del to objectiu al subjectiu.
Les citacions d'autoritats són frases extretes de grans pensadors o d'entesos en la matèria que es tracta i tenen un caràcter d'afirmació categòrica. Molt sovint s'expressen mitjançant paradoxes, antítesis o equívocs.
La interrogació retòrica és una afirmació feta en forma de pregunta, a fi d'atreure l'interés del receptor i implicar-lo en el que s'afirma.
Per a fer una contraargumentació cal analitzar el text, tenint en compte: el receptor a qui s'adreça el que argumenta, els arguments que fa servir, les premisses de què parteix, l'estructura dels arguments, el seu propòsit i les seves estratègies. A l'hora de construir els contraarguments, cal valorar: els caràcter i circumstàncies del receptor, els contraarguments més idonis per a les seves premisses, els possibles dubtes del contrincant, les respostes a aquests dubtes, el nostre propòsit general en relació a aquest receptor concret i les estratègies més adequades de cara a aquest propòsit.
El text argumentatiu dins de la situació comunicativa.
Les argumentacions, com els altres tipus de textos, es poden donar en contextos comunicatius ben diferents. Tots tenim la necessitat de prendre partit per alguna idea o davant d'algun fet concret en diversos moments i situacions de la nostra vida. Quan enunciem aquesta presa de partit ajudant-nos de raons estem argumentant i, generalment, al mateix temps, intentem convéncer el nostre auditori.
A continuació veurem una llista de possibles classes de textos argumentatius:
L'expressió i defensa de punts de vista en:
· Converses, cartes privades i públiques, novel·les, obres de teatre, conferències, debats, taules redones, col·loquis, etc. bé directament davant de públic, o bé a través dels mitjans de comunicació.
· Articles d'opinió en revistes i diaris, editorials,anuncis publicitaris, discursos polítics, informes sobre temes de caràcter especialitzat que inclouen preses de decisió argumentades, per exemple: informes fets per metges sobre la conveniència de no fumar, etc.
D'acord amb la situació comunicativa, l'emissor produirà una classe o altra de text argumentatiu.
Tots ells tindran en comú: l'exposició i defensa d'opinions, la intenció de convéncer o persuadir.
A cada classe de text correspondrà: un registre lingüístic més o menys formal, una determinada relació entre l'emissor i el receptor, una estructura pròpia, uns recursos lingüístics determinats.
Els recursos lingüístics
Alguns dels principals recursos lingüístics utilitzats en les diferents classes de textos argumentatius són:
La utilització de la ironia. De vegades alguns arguments són reforçats per frases o expressions iròniques.
Contar un relat. En alguns casos, quan volem convéncer algú, abans preparem el seu estat d'ànim per tal de predisposar-lo favorablement respecte d'allò que li volem exposar. Una manera d'aconseguir-ho és relatant alguns fets colpidors que es relacionen directament amb les opinions que volem defensar.
La utilització de la repetició, és a dir, de la insistència i del bombardeig d'arguments.
Posar de manifest determinats valors. Per exemple, quan es fa al·lusió a valors com la solidaritat i la llibertat per defensar determinades opinions a favor dels drets humans, etc.
L'argument d'autoritat. Quan l'emissor es recolza en els seus coneixements respecte del tema a què es refereix, o bé, en el seu estatus social.
Les qüestions retòriques. Ens referim als jocs de paraules, als recursos gràfics i al recurs que anomenem la interrogació retòrica, que consisteix a formular una pregunta de la qual no s'espera obtenir resposta i que serveix, com en el cas dels altres recursos retòrics, per centrar l'atenció i l'interés del receptor cap a allò que exposa l'emissor.
Informació extreta de
http://www.xtec.es/~mlloren5/tipologiatextual.htm
