CARACTERÍSTIQUES DEL VALENCIÀ

El català del sud té unes característiques peculiars que mirarem amb més deteniment pel fet que són les que conformen el nostre valencià. No es tracta de memoritzar-les totes, sinó que el que hauria de ser és una guia dialectològica del nostre parlar més pròxim.

1. Els parlars valencians

1.1 Classificació dels dialectes valencians

La classificació dels dialectes valencians ha passat per una sèrie de modificacions i replantejaments que cal comentar.

Tradicionalment els dialectes valencians es dividien en septentrional, apitxat i meridional. La recerca dialectal ha ampliat aquella divisió als dialectes tortosí, castellonenc, apitxat, meridional i alacantí.

Seguidament donarem algunes de les indicacions que havem seguit per a delimitar els dialectes valencians:

1.1.1 Valencià castellonenc (CS) i tortosí (T) contrastats

• CS: articulació de la -r final (cantaR). T: exceptuant Alcalà de Xivert, hi ha elisió general de -r (cantar > cantà).
• CS: absència de realitzacions desafricades del fonema / dZ /; mitja, roja ['midZa], ['rròdZa]. T : desafricació progressiva de /dZ/ > [Z] o [jZ]; mitja, roja ['miZa], ['rròj)Za]
• CS: elisió de /d/ en els sufixos -ada (vegada > vegà) i (normalment) -ador (llauraor). T: conserva la /d/ en -ador i vacil·la entre -ada i -à (Ports de Morella) o bé la conserva (franja fronterera amb Catalunya).
• CS: Presència de la /v/ labiodental (especialment al sud de Castelló), vi > [vi]. T: hi ha betacisme generalitzat (vi > ['bi]) excepte a Canet lo Roig.
• CS: el diftong /úi/ té una articulació creixent [wí] com en val. general; cuina > [kwína]. T: predomini de la variant pancatalana [úi], [kúina].
• CS: la I persona del IP de la conjugació I és –e, jo pense. T: a excepció de l'Alcalatén i Pla de l'Arc la desinència és –o, jo penso.
• CS: la meitat sud té [a] al verb: ell pensa, anava, aniria. T: excepte el nord del Maestrat (que té /-a/>[-E]) s'ha generalitzat la marca [e] en IP ell pense, imperfet ana(v)e, condicional anirie. A la Plana nord, Alcalatén i Pla de l'Arc tota [a] final esdevé [e]; anare, vingue, visque, etc.
• CS: els articles antics lo i los esdevenen generalment el i els: el pare, els cotxes. T: al Baix Maestrat (o entre els vells dels masos) encara se senten lo i los: lo pare, los cotxes.

Algunes similituds entre castellonenc i tortosí són:

• Ambdós dialectes solen elidir la -r dels infinitius davant dels clítics: fe-lo, acabà-lo per fer-lo, acabar-lo.
• Progressiva palatalització dels fonemes africats alveolars: dotze > dotge o doge (['doddZe] o ['dodZe]), pots > potx (['potS]).
• Procés de fusió dels fonemes /s/ i /S/: caixó [kaisó], patix [patís] (especialment als Ports, sud del Maestrat, Pla de l'Arc, Plana nord).

1.1.2 El valencià apitxat

El concepte apitxat sols implica un tret fonètic que consisteix en l'ensordiment de les consonants sibilants sonores /z/, /dZ/ i /dz/. Dit açò, queda clar que el valencià apitxat no conforma un dialecte determinat sinó que tan sols descriu un fenomen fonètic. Cal dir, però, que dins l'àrea apitxada hi ha alguns altres trets dialectals que ben bé podrien ser peculiars del centre valencià. Aquesta mena de parlar està “marcada” com a “incorrecta” per part d’altres dialectes del valencià. Es tracta d’un prejudici lingüístic sense fonament científic.

• Betacisme quasi general: vi > bi (també val. septentrional).
• Forta tendència ieista: llet > iet (en extensió entre el jovent dels altres dialectes).
• Progressa l'elisió de la /s/ implosiva en alguns contexts (Alzira, Sagunt, Silla, etc. ): és que vol vindre amb mosatros ['eh ke no 'Bòl 'Bindre em mo'hatroh] (sentit a Silla).
• Conservació del passat sintètic: jo aní, baixí (si bé la persona I sembla anar reculant a certes zones: zona apitxada de la Ribera).
• Reducció dels reflexius nos i vos a se: se n'anem, alceu-se (també val. meridional).
• La morfologia verbal del val. central apitxat tendix a les formacions analògiques molt freqüents a zones del cat. oriental i baleàric: vegent (veent), ploguent (plovent), diguent (dient), tinguent (tenint), vexca (veja), haxca (haja), nos. tinguem o tingam (tenim), nos. vegem o vejam (veem). Estes formacions analògiques s'estenen poc a poc pel valencià meridional si bé no s'ha aplegat a la força innovadora de la zona apitxada.

1.1.3 El valencià meridional

En principi el tret fonamental per a oposar el valencià meridional de l'apitxat és la conservació de les sibilants sonores en esta zona. Veem, però, que el valencià meridional mostra unes altres diferències amb el valencià apitxat o central. Algunes d'estes diferències són:

Progressiu desús del passat sintètic (especialment la primera persona: jo aní > jo vaig anar. De fet, la variant perifràstica (jo vaig anar) predomina (sovint de forma absoluta) a totes les comarques excepte a les zones no apitxades de la Ribera i la Safor.

Havíem vist que el parlar central apitxat tendix a la creació de formes analògiques en gerundi, present d'indicatiu i subjuntiu: vegent (veent), ploguent (plovent), diguent (dient), tinguent (tenint), vexca (veja), haxca (haja), nos. tinguem o tingam (tenim), nos. vegem o vejam (veem). Observem que el valencià meridional conserva molt millor les formes etimològiques dels verbs citats. S'hi observa, però, la progressiva assimilació d'estes analogies en zones de la Safor i la Marina Alta.

1.1.4 Valencià alacantí (Al) enfront del valencià meridional (Me)

Hom ha parlat de la línia històrica que uneix les viles de Biar i Busot com el límit entre els dialectes meridional i alacantí (cf. Colomina, 1995). Tot i que la línia Biar-Busot no divideix tots i cadascun dels trets que diferencien l'alacantí del val. meridional sembla cert que un bon grapat de peculiaritats de l'alacantí són més notoris al sud de dita línia. Vejam uns exemples:

• Al: absorció de la iod [j] a l'aplec <ix>; Me. caixa > Al. caxa. Cal remarcar que algunes zones del Me. tampoc articulen la [j], (la Safor, Marina Alta).
• Al: pas del diftong /Ow/ a [Au] o [au]. En la major part de l'Al. bou, ou i pou sonen bau, au i pau.
• Al: la caiguda de la /d/ intervocàlica s'estén al sufix -uda (grenyu(d)a, vençu(d)a) i altres paraules (ro(d)a, ca(d)ira, po(d)er). Al Baix Vinalopó quasi tota /d/ intervocàlica es elidida: Na(d)al, na(d), co(d)ony, agra(d)ar, la (d)ona, etc.

En el terreny morfològic també palesa l'oposició entre els parlars alacantí i meridional: l'Al. mostra l'extensió de molts castellanismes inaudits en Me. i en tot el val: barat, fulà, apellit, carpinter, llímpio/llimpiar, mueble, mantxa, baldosa (vorera), navaja, escalera, lecció (o llició), demasiat, niebla, assul, pisar, almuerzo, llevar (portar), sacar.

FONT: http://www.geocities.com/soho/cafe/9308/dialVlc.html

No us oblideu de mirar-vos el llibre de text a les pàgines: 50 i 51, on es parla de les característiques del valencià dins del bloc del català occidental

ELS DIALECTES CATALANS EN CANÇONS

Benvolguts i benvolgudes, hui els donyets cibernàutics ens han impedit fer la classe en les millors condicions possibles...

Per això us deixe allò que no hem pogut escoltar be, els enllaços a les cançons que il·lustren cada dialecte que hem pogut escoltar a mitges i de manera poc clara i alguns enllaços interessants. Espere que aquesta informació us siga profitosa per tal de preparar la qüestió de les PAU que fa referència a la variació diatòpica (varietat geogràfica) del català.

La qüestió que apareix a les PAU és la següent: "identificar el registre (formal/informal) i la varietat geogràfica especificant els trets corresponents que apareixen al text".
Alguns Conceptes de Sldefinitiu

DIALECTOLOGIA MUSICAL

Català oriental rossellonés Joan Pau Giné
Català oriental central Els pets
Català oriental balear Antònia Font
Català oriental alguerés Franca Masu
Català nord-occidental Gra fort
Català nord-occidental de transició Agraviats
Català occidental valencià central Ovidi Twins
Català occidental valencià apitxat Els Pavesos
Català occidental valencià meridional Pinka

ENLLAÇOS INTERESSANTS

Evolució de les llengües romàniques des de l'any 1000!

Atles interactiu de l'entonació del català

Un blog sobre dialectologia ben interessant, amb vídeos.

Claudio Sanna: 'Ryanair pot ajudar l'alguerès'

EL DOMINI LINGÜÍSTIC CATALÀ

ELS LLOCS ON ES PARLA LA LLENGUA CATALANA O VALENCIÀ:

Els valencians i les valencianes anomenem tradicionalment com a “valencià” la nostra manera de parlar la llengua catalana. Però el valencià no es parla només al País Valencià. És una llengua que compartim amb molts altres territoris.



El valencià o català és una llengua que es parla a quatre països diferents:

ESTAT ESPANYOL: País Valencià (comarques valenciano-parlants), Illes Balears, Catalunya, l’Aragó (Franja de Ponent), Múrcia (el Carxe).

ESTAT FRANCÈS: Catalunya Nord.

ESTAT ITALIÀ: L’Alguer (Illa de Sardenya).

ANDORRA.

A tots aquests territoris gaudeix de diversos graus d’oficialitat (o no):

Andorra: màxim grau d’oficialitat. És la llengua pròpia oficial.

País Valencià, Illes Balears i Catalunya. Llengua pròpia, cooficial amb l’espanyol.

L’Alguer: Llengua pròpia permesa.

Catalunya Nord, Franja d’Aragó i Múrcia: llengua pròpia sense estatus d’oficialitat.

Pareu atenció que a Catalunya hi ha una comarca, la Vall d'Aran que té com a llengua pròpia l'aranès, que és un dialecte de l'occità.

Les imatges que il·lustren el post provenen de diversos llocs d'Internet.

ALGUNS TRUCS PER CARACTERITZAR UN TEXT COM A PERTANYENT A UN DIALECTE O A UN ALTRE

Com us deia avui, a les PAU, ens poden preguntar que caracteritzem un text determinat com a oriental, occidental o valencià, per exemple. Com que potser no ens recordem de “totes” les característiques, ací van alguns “trucs” que ens hi poden servir, en el ben entès que no és del tot correcte:

CATALÀ ORIENTAL:

Desinències de 1a persona del present d’indicatiu: -o/-ø

Català de Catalunya: Canto, menjo, prometo, protegeixo

Català de les Illes Balears: cant, menj, promet, protegesc

Formes del present de subjuntiu de 1a i 3a del singular: -i

Català de Catalunya i de les Illes Balears: canti, mengi, prometi, protegeixi

Lèxic propi:

Català de Catalunya: nen/a, noi/a, meva/meves, llombrígol, petit, vermell, tarda. Rentar i esbandir.

Català de les Illes Balears: nin/a, al·lot/a, meva/meves, guixa, petit, vermell, horabaixa. Llavar i rentar.

CATALÀ OCCIDENTAL

Desinències de 1a persona del present d’indicatiu: -e/-ø

País Valencià: cante, menge, promet, protegisc

Formes del present de subjuntiu de 1a i 3a del singular: -e/-a

País Valencià: cante, menge, prometa, protegisca.

Lèxic propi:

País Valencià: xiquet/a, xicot/a (xic/a), meua/meues, melic, xicotet (petit), roig (vermell), vesprada. Llavar i rentar.

ATENCIÓ: AÇÒ NO ÉS DEL TOT EXACTE, PERQUÈ HI HA MESCLES DIALECTALS QUE PODEN EMMASCARAR LA PROCEDÈNCIA REAL DE L’ESCRIPTOR/A. TAMBÉ, EL REGISTRE ESTÀNDARD POT AMAGAR LES PETITES DIFERÈNCIES QUE HI HA ENTRE ELS DIVERSOS DIALECTES DEL CATALÀ.

CONVÉ QUE REPASSEU LA FOTOCÒPIA DELS DIALECTES QUE VAM REPARTIR A CLASSE.

La imatge que il·lustra el post ha estat treta de: http://www.xtec.cat/

ELS DIALECTES DEL CATALÀ: EN VÍDEO!!!

Demà parlarem dels diferents dialectes de la llengua catalana. Per això us deixe ací aquest vídeo que ho explica d'una manera ben divertida.

Ací teniu la transcripció dels diàlegs:

PEP: Bé, Carles, si no et sap greu, et voldria fer unes quantes preguntes...
BEL: Ai! Perdonau que arribi tard. Hola.
CARLES: Hola, sóc Carles. I com et diuen a tu?
BEL: Ah, sí, no t’ho he dit. Som na Bel. [es fan dos petons] Ets de Valènci[a], no?
CARLES: Sí, i tu… d’Eivissa?
BEL: De Manacor, Mallorca.
PEP: Bel, tinc pressa i li hauríem de fer el qüestionari.
BEL: Un qüestionari? Hala! com te passes…
PEP: Si hem d’escollir un nou company de pis, millor fer-ho bé.
CARLES: I tant, i tant, endavant. La feina ben feta no té fronteres.
PEP: El que jo dic sempre. Però hi ha gent que prefereix fer les coses de qualsevol manera...
CARLES: ...i aleshores passa el que passa.
PEP: Exacte, exacte. Bé, Carles, em podries dir els teus cognoms sisplau?
CARLES: Sí, em dic Carles Camps Rodríguez.
PEP: Aha... Lloc i data de naixement?
CARLES: Nascut a Paterna, comarca de l’Horta, el 10 de maig del mil nou-cents vuitanta-nou.
PEP: Taure, oi?
CARLES: Sí, la gent diu que som una miqueta avorrits, perquè ens agrada ser prudents, però sobretot som treballadors i molt responsables.
BEL: Ui que bé...
PEP: Sí, ella prefereix els ganduls i irresponsables. Què estudies?
CARLES: Ciències de la Comunicació... vull dirigir un diari.
PEP: Dirigir un diari?
CARLES: Sí, el de la meua família.
PEP: De la teva família!? Ah, està bé, això, està bé... Em pots dir el teu mòbil i l’adreça de correu electrònic?
CARLES: Sí, el meu mòbil és el 685305512. I la meua adreça de correu electrònic estribord@gmail.com
PEP: Estribord?
CARLES: Sí, és que m’agrada molt la navegació. El meu papà té un xicotet iot, de 20 metres d’eslora.
PEP: Ah, està bé, està bé.
BEL: No suport arribar a una cala i que estigui plena de barques.
CARLES: El problema de la navegació és que s’ha popularitzat. Si fins i tot el meu jardiner té un iot.
PEP: Ets classista?
CARLES: És un problema?
PEP: Tot el contrari. Bé, jo no tinc més preguntes. Per mi cap problema. L’habitació és teva.
BEL: Potser a mi no me sembla bé que se quedi.
PEP: Un punt més a favor seu...
BEL: No me sembla bé.
PEP: Està bé, fem-ho a sorts. Si surt cara, es queda. Si surt creu, busquem una altra persona. [...] Cara. Es queda. Benvingut a bord. Bé, jo me’n vaig que tinc classe. Fins després.
CARLES: Fins després. [...] Este tio és un cretí!
BEL: Sí, però és fàcil d’enganar.
CARLES: Això sí. Gràcies per aconsellar-me.
PEP: Perdó, m’havia deixat... Però...
BEL: Jo ja havia dit, que no me pareixia bé que se quedàs. Llàstima que hagi sortit cara i no creu. Va, anam a fer unes birres.
CARLES: D’acord, però pagues tu, eh? que jo estic pelat.

EPÍLEG: La llengua catalana
El català, amb uns 10 milions de parlants, és la dotzena llengua més parlada a la Unió Europea. Es parla en quatre estats diferents: A Andorra és l’única llengua oficial. A l’estat espanyol, és la llengua pròpia de Catalunya, el País Valencià –on també se l’anomena valencià -, les Illes Balears, la Franja de Ponent, a l’Aragó, i la zona del Carxe, a Múrcia. A França el territori de parla catalana es concentra a la Catalunya Nord. Finalment, el català també és la llengua de la ciutat de l’Alguer, a la costa occidental de Sardenya, a Itàlia. La principal expansió del català es produeix durant el regnat del rei Jaume I, al segle XIII, quan aquest conquereix el Regne de València i Mallorca. Durant els segles següents, la Corona d’Aragó annexiona les illes de Sardenya i Sicília i el sud d’Itàlia. I concretament, el segle XIV repobla l’Alguer amb colons catalans; és per aquest motiu que avui encara s’hi parla català. En comparació amb altres llengües, la variació dialectal del català no és gaire significativa. Tot i així, es defineixen dos grans blocs dialectals: l’oriental i l’occidental. Dins del bloc de l’occidental trobem el català que es parla al País valencià, a Andorra, al Carxe murcià, a la Franja d’Aragó i a la meitat oest de Catalunya. Mentre que el català oriental inclou els dialectes de la meitat est del Principat, les Illes Balears, la Catalunya Nord i l’alguerès.