El Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant ha creat una eina ben útil per tal de practicar tots els sons del català segons la fonètica valenciana. Es tracta del FONET. Com ells mateixos expliquen "Fonet: pràctiques de fonètica". La Universitat d'Alacant ha editat un CD per a practicar la fonètica valenciana. Aquest material docent s'ha publicat amb l'ajuda del Secretariat de Promoció del Valencià i del Departament de Filologia Catalana dins del marc del conveni per a la promoció de l'ús social del valencià firmat per la Universitat d'Alacant amb la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana. La Universitat d'Alacant ha enviat el CD als centres d'ensenyament públics de le comarques d'Alacant. Podeu demanar-lo enviant un correu electrònic a: s.proval@ua.es".
Per a tots els qui vulgueu descarregar-vos aquesta eina tan útil, només heu de clicar ací:
és en realitat Sinera una petita pàtria basada en el record i en el desig, no en la realitat; és a dir, és essencialment una transposició poètica dels meus records d’infància.
Sinera és una petita pàtria que el poeta crea a partir dels records de la seva infantesa, abolida com ha estat la seva pàtria real després de la derrota de la República el 1939. A partir d’aquest moment ja no hi haurà cap altre espai geogràfic ni mental per a Espriu, llevat del que creen els seus versos a la percaça del temps perdut
Cementiri de Sinera, 1946
Llibre de Sinera, 1962
SEPHARAD...
estima el combat i la lluita perpetus, la presentalla sempre renovada del carnatge dels morts.
L’estiu de 1936, Espriu ja s’havia llicenciat en dret i havia fet tots els exàmens d’història antiga i havia completat l’escolaritat en llengües clàssiques. Res no feia suposar que les coses començarien a capgirar-se. (...) El 18 de juliol els generals s’aixecaven a l’Àfrica; vint-i-quatre hores després el seu món feliç s’esfondraria. El 19 de juliol la seua casa serà assaltada, destruït l’oratori i cremada la biblioteca familiar. A causa del disgust, el seu pare sofrirà un greu atac del qual ja no es recuperarà mai més. Del daltabaix, ell mateix en restarà marcat per sempre.
Amb La pell de brau (1960), Espriu donava rèplica a la tesi d’Ortega i Gasset segons la qual Espanya és una creació de Castella i només des d’ella se’n pot entendre la complexitat. des de la perifèria, com abans havia fet Maragall, Espriu parlarà de Sepharad, la península ibèrica com a gresol de cultures i religions diverses, ara terra d’exili (com ho fou per als jueus sefardites expulsats el 1492) amb l’esperança posada en les generacions futures que hauran de superar el gran error de la sang vessada, perquè Sepharad té un cor immortal que ens hauria d’unir a tots.
EL LABERINT...
Final del laberint...
-Creix en l’estranya
presó que sóc la meva
mort dolorosa.
No desitjo d’haver-me d’endinsar més en la runa del laberint, d’excavar en la sordidesa.
El mite del laberint és el que millor metaforitza la relació d’Espriu amb la seva obra i amb la seva mateixa vida personal i com a escriptors. (...) Estudiós de les religions antigues i de la teologia Espriu va concebre la seva obra com un tot jeràrquicament organitzat seguint l’esquema de l’arbre sefiròtic de la Càbala, o sigui, la mística jueva. De jove, Espriu, havia llegit tot el que s’havia publicat sobre la Càbala. No té res d’estrany: la teosofia i la maçoneria imperaven, i els simbolistes havien posat de moda l’esoterisme.
S’ha dit i el mateix Espriu hi ha estat d’acord que Final del laberint és el seu millor llibre, aquell que ateny el cim del seu lirisme d’íntima austeritat. (...) Representa la sortida de l’atzucac de la postguerra (...) projecta una mirada compromesa sobre el poble (...). Però abans d’emprendre aquest nou camí, cal que el jo poètic es prepari interiorment per a la seva gran aventura de renunciar a la solitud guanyada, la seva pau interior, per vincular-se al destí de la col·lectivitat mitjançant la difícil creació per la paraula. (...) A Final del laberint, Espriu mateix ha explicat com el jo poètic emprèn una recerca de Déu “no a través d’una experiència mística en el sentit tradicional cristià (...) sinó a través d’una meditació i, per tant, amb un fonament racionalista (...).
Les cançons d’Ariadna (1949)
Final del laberint (1955)
LA LLENGUA I EL PAÍS...
En paraules de Salvador Espriu:“Jo vaig reaccionar des del primer dia contra la intolerable arbitrarietat que suposa perseguir una llengua; va donar la casualitat que fos la meva, la catalana, però crec que hauria reaccionat de la mateixa manera contra la persecució de qualsevol altra llengua. jo he estat durant molts anys el president d’aquesta associació internacional que es diu Associació en Defensa de les Cultures i les Llengües Amenaçades. Crec que no hi ha cap llengua que delinqueixi: no pot delinquir una llengua, una llengua està per damunt del bé i del mal. Per tant, la meva reacció no va ser sentimental, sinó que va ser intel·lectual i ètica, i aleshores jo vaig fer tot el que vaig poder per a contribuir a salvar la llengua, de la qual cosa no me’n penedeixo gens. Crec, modestament, que hi vaig contribuir, almenys fins on m’han arribat les meves forces. Però ara, tanmateix, les coses ja estan plantejades d’una manera molt menys angoixosa, i això no vol dir que puguem cantar victòria, perquè l’amenaça contra la pervivència de la nostra llengua no ve ara de disposicions legals; tot el contrari, fins i tot ens donen per banda, com poden i saben, però hi ha una amenaça més subtil, i és l’amenaça d’una minoria lingüística. Això passa per tot arreu on darrera no hi ha un Estat, encara que ara ens han donat una cosa que, ben administrada, ens pot servir d’Estat, del qual podem treure bastant profit si tenim enteniment.”
Primer. Quan tingues alguna cosa a dir, digues-la, quan no, també. Escriu sempre.
Segon. No escrigues mai per als teus contemporanis, ni molt menys, com fan tants, per als teus avantpassats. Fes-ho per a la posteritat, en la qual sens dubte seràs famós, puix és ben sabut que la posteritat sempre fa justícia.
Tercer. En cap circumstància no oblides la cèlebre sentència: "En literatura no hi ha res escrit".
Quart. El que pugues dir amb cent paraules digues-ho amb cent paraules, el que amb una, amb una. No faces servir mai el terme mig, així doncs, mai escrigues res amb cinquanta paraules.
Cinquè. Encara que no ho semble, escriure és un art; ser escriptor és ser un artista, com l'artista del trapezi, o el lluitador per antonomàsia, que és el que lluita amb el llenguatge; per a aquesta lluita exercita't de dia i de nit.
Sisè. Aprofita tots els desavantatges, com l'insomni, la presó, o la pobresa, el primer va fer a Baudelaire, el segon, a Pellico i el tercer a tots els teus amics escriptors; evita doncs, dormir com Homer, la vida tranquil·la d'un Byron, o guanyar tant com Bloy. Setè. No perseguisques l'èxit. L'èxit va acabar amb Cervantes, tan bon novel·lista fins al Quixot. Encara que l'èxit és sempre inevitable, procura't un bon fracàs de tant en tant perquè els teus amics s'entristesquen.
Vuitè. Forma't un públic intel·ligent, cosa que s'aconsegueix més entre els rics i els poderosos. D'aquesta manera no et faltaran ni la comprensió ni l'estímul, que emana d'aquestes dues úniques fonts.
Novè. Creu en tu, però no tant; dubta de tu, però no tant. Quan dubtes, creu, quan cregues, dubta. En això rau l'única vertadera saviesa que pot acompanyar un escriptor.
Desè. Tracta de dir les coses de manera que el lector senta sempre que en el fons és tant o més intel·ligent que tu. De tant en tant procura que efectivament ho siga, però per aconseguir això hauràs de ser més intel·ligent que no ell.
Onzè. No oblides els sentiments dels lectors. En general és el millor que tenen, no com tu, que no en tens, ja que d'altra manera no intentaries posar-te en aquest ofici.
Dotzè. Una altra vegada el lector. Com millor escrigues més lectors tindràs; mentre els dones obres cada vegada més refinades, un nombre cada vegada major vindrà de gust a les teues creacions, si escrius coses per a la majoria mai seràs popular i ningú provarà de tocar-te el sac al carrer, ni t’assenyalarà amb el dit al supermercat.
*L'autor dóna l'opció a l'escriptor de descartar dos d'aquests enunciats, i quedar-se amb els altres deu.
Context: exili interior i exili exterior, dictadura i repressió cultural i lingüística.
Poesia simbolista: Carles Riba i Josep Carner
Poesia avantguardista cap al surrealisme: Josep Palau i Fabré, Joan Brossa, J.V. Foix.
Poesia del realisme: V.A. Estellés, Gabriel Ferrater, M. Martí i Pol.
Poesia dels anys 70: Francesc Parcerisas, Marta Pessarodona, Ramon Pi de la Serra, O. Montllor, Josep Piera, Jaume Pérez Montaner, Marc Granell, Joan Navarro Valls.
Ací tens alguns enllaços i informacions que poden ajudar-te a contestar-la: Poesia fins als anys 70
Pàgina 186: L'oració. L'oració simple. A. El concepte d'oració. Activitats 1 i 3. Pàgina 187: B. Els constituents de l'oració. El subjecte i el predicat. El subjecte. El sintagma nominal. Activitats 4, 5 i 6. Pàgina 188: C. L'estructura del predicat. Els complements i els pronoms que els substitueixen. Pàgina 189: Activitats 7, 8 i 9. Pàgina 190: D. Diversos tipus d'oració. Activitats 1o i 11. Pàgina 191: Mecanismes interns de les oracions i els passos de l'anàlisi sintàctica. Activitats 12, 13, 14 i 15. Pàg. 192: L'àmbit periodístic: la notícia i la crònica. A. Els gèneres periodístics i les tipologies textuals. Activitat 1. Pàgina 193: B. La informació al servei dels ciutadans. Pàgina 194: C. La notícia i la crònica. La notícia el gènere informatiu per excel·lència. La crònica, un gènere interpretatiu. Pàgina 195: Consells per al comentari d'un text interpretatiu. Pàgines 197-201: No Pàgina 202: La poesia de la segona meitat del segle XX. A. La postguerra. Pàgina 203: Alguns poetes durant el franquisme. Pàgina 204: Vicent Andrés Estellés. Pàgina 205: Miquel Martí i Pol. Pàgina 206: Panorama de la poesia actual. Pàgines 207-209: No Pàgines 210-211: Una norma per a tots.
Ahir va morir l'escriptora i poetessa valenciana Maria Beneyto. Havia nastcut a València el 1925 i va ser una de les primeres dones a escriure en català durant els anys més foscos de l dictadura franquista.
Ací us deixe alguns enllaços perquè pugueu aprofundir en l'obra d'aquesta escriptora i poeta:
Benvolguts i benvolgudes alumnes, de la correcció dels vostres exàmens hem pogut extraure t0tes aquestes errades que hauríem d'anar esmenant. He aprofitat la correcció que vam fer a classe individualment per tal de donar una visió global de totes les faltes d'ortografia per tal que puguen servir-vos de m0stra. Apareix davant la forma incorrecta i, després, la correcció raonada:
abarca - abraça. aborrimient - avorriment. aborrit - avorrit. acostarán - acostaran. acerca - a propòsit de/sobre. activarse - activar-se. adecuadament - adequadament. adormeciment - endormiscament. a els - als, cal fer la contracció. a fet - ha fet. aixó - això. algú - algun. a lo millor - potser. altras - altres. aniquilánt - aniquilant/anihilant. ante - davant de/enfront de (segons el sentit de la frase). aquest - això. apareixe - apareix. astò - açò. avans - abans. avergonyant - vergonyant. axí - així.
be - bé. bé fet - ben fet, davant de paraula començada per consonant, l'adverbi "bé" es converteix en "ben". bó - bo. caotic - caòtic, és paraula plana que cal accentuar i, a més, amb accent obert. colisió - col·lisió, duu ela geminada. comodín - comodí. con - amb. conprobar/comprobaba - comprovar/comprovava. corp - cos. corps - cossos. costumbre - costum, és de gènere masculí. cotidians - quotidians. creixer - créixer. cridem - anomenem. datos - dades. de altres - d'altres, cal apostrofar. de asteroides - d'asteroides, cal apostrofar. de exemple - d'exemple, cal apostrofar. de el - del, cal fer l'apostrofació. de els - dels, cal fer la contracció. del contrari - pel contrari. destroïda -destruïda. desarrollo - desenvolupe. dessarroll/desarrollo - desenvolupament. devido a - per causa de, a conseqüència de. diure - dir. dona - dóna, "dona" és persona de sexe femení i "dóna" és la 3a persona del singular del verb donar. donar-se conta/compta - adonar-se (d'alguna cosa). droges - drogues. el ha - l'ha, cal apostrofar. el - ell. el estil - l'estil, cal apostrofar. el utilitza - l'utilitza, cal apostrofar. els tres de la vida - els trets de la vida. el·laborar - elaborar. eixemple - exemple. emisió - emissió. en quant a - quant a. es - és, tercera persona del singular del verb ser. es crida - s'anomena. es utilitza - s'utilitza. espresar - expressar. essencia - essència, paraula esdrúixola. existen - existeixen. expossitiu - expositiu. exam - examen. extinguir - extingir. fent-le - fent-li. fora - anara. gens que dir - res a dir. golpejara - colpejara. grandes - grans. gusta - agrada. hipotesi - hipòtesi, és paraula esdrúixola i no plana. ifluir - influir. incluir - incloure. incluït - inclòs. influencia - influència, és paraula esdrúixola. interesant - interessant. l'abusiu - l'abús. la cortessa/la corteza - l'escorça. la estructura - l'estructura, cal apostrofar. la explosió - l'explosió, cal apostrofar. la extinció - l'extinció, cal apostrofar. l'agrada - li agrada, el pronom feble "li" no s'apostrofa mai. l'història - la història. l'impersonalització - la impersonalització, davant de paraula femenina, començada per una i o una u àtones, no s'apostrofa l'article determinat. l'importància - la importància, davant de paraula femenina, començada per una i o una u àtones, no s'apostrofa l'article determinat. l'introducció - la introducció. l'uniformitat - la uniformitat, la importància, davant de paraula femenina, començada per una i o una u àtones, no s'apostrofa l'article determinat. linia - línia, paraula esdrúixola. llengues - llengües. lliga - llija, tercera persona del singular del present d'indicatiu del verb llegir. llingüística - lingüística. llingüistics - lingüístics. llugar - lloc. malo - dolent. medis de comunicació - mitjans de comunicació. mitjança - mitjançant. mitjor - millor. mol - molt. mon - món, "mon" és un pronom possessiu i "món" és un sinònim de "planeta". moure - morir. nivel culturals - nivells culturals. no hauría - no hi hauria. no més - només. nos diu - ens diu, el pronom que cal usar-hi és "ens". nosaltros/nosoltros - nosaltres. noticia - notícia, paraula esdrúixola. ón - on, no duu accent. oscuritat - obscuritat. palabra - paraula. palabres - paraules. pasa - passa. pasatemps - passatemps, entreteniment. pasen - passen. pel impacte - per l'impacte. pel ús - per l'ús. per aquest - per açò. perder - perdre. perdua/pérdua - pèrdua. per que/perque - perquè. perteneix/perteneixe - pertany. perteneixer/pertenéixer - pertànyer. perturba - pertorba. pese a - malgrat a/malgrat que. petitos - petits. podría - podria, paraula plana, acabada en vocal, no s'accentua. polifàcetic - polifacètic. possibilitat de que - possibilitat que, abans de "que" no s'hi posa preposició. profunditzant - aprofundint. puguem fer - podem fer. raón - raó. recibir - rebre. rés - res. retenerte - retenir-te. riqueza - riquesa. rodellat - rodejat, del verb "rodejar". Ací hi ha hagut una confusió de sons. secundaria - secundària, és paraula esdrúixola. senyalem - assenyalem. si - sí, "si" condicional, "sí" afirmació. siguen - segueixen. son - són, tercera persona del singular del present d'indicatiu del verb ser. subrrealisme - surrealisme. sucedeix - succeeix. sujeto - subjecte. sustantiu - substantiu. s'utilitcen - s'utilitzen. tal·lem - talem. temp - temps. tenim que - hem de. teoría - teoria, és una paraula plana acabada en vocal i, per tant, no s'accentua. terrest - terrestre. tesis - tesi. termi - terme. termins - termes. tindràn - tindran, paraula aguda. tindriem que - hauríem de, la forma obligativa castellana "tenir que" no existeix en català. Al seu lloc usarem "tenir de" o "cal que". tomar - prendre. trangiversades - tergiversades. tras - després de. una nube - un núvol. utilitzan - utilitzen. ver - veure.
dijous, 10 de març del 2011
El món de les llengües és quelcom complex i ple de matisos. Per tal que pugueu treballar millor les fitxes a propòsit del vídeo "El món de les llengües" que hem anat veient a classe, ací us deixe un enllaç al blog de l'IES Paco Mollà, de Petrer, on el podreu veure per parts. Segur que així encara us serà més fàcil treballar-ne el dossier. D'acord?
Ací teniu les solucions d'algunes de les activitats d'aquestes pàgines. És important que, si no enteneu alguna de les solucions, m'ho consulteu. D'acord?
Activitat 2: Ara els en comprarem Jo li'ls hi donaré M'ha demanat que li l'en porte Ara Josep te la hi ensenyarà Els ho va prometre Pose-me-la-hi
Activitat 3: Vaig anar al pinar a fer rovellons i no n'hi vaig trobar cap No li preguntes si té melons d'Alger, te n'oferirà de tots els colors He demanat diners a mon pare i no me n'ha donat El dia ha sigut preciós i la nit s'hi presenta molt més Les biblioteques volen que els els tornem (els llibres a ells)
Activitat 4 Raül està tota la nit despert Vanessa és filla adoptiva La pica és/està plena a vessar Les xiquetes són al cinema Els llibres estan apilats damunt la taula Als afores de la població hi ha les fonts
Amb aquesta entrada acaba el vocabulari de sociolingüística. Espere que us siga profitós.
Sociolingüística Estudi de l’ús que hom fa de la llengua en general o de qualsevol forma o varietat particular. Tracta de l’estudi dels mecanismes externs de la llengua, és a dir, estudia les condicions d’existència d’una llengua, el seu ús, la relació llengua-societat en tots els seus aspectes. La sociolingüística se centra en les persones que fan servir la llengua, en les seues actituds lingüístiques, prejuís... La sociolingüística pot abordar tots els canvis estructurals que són l’objecte de la lingüística històrica i assajar d’explicar el fet mateix del canvi. Un altre gran tema de la sociolingüística són els processos de normalització, que contrasten amb l’evolució ‘natural‘.
Substitució lingüística Procés de desaparició o extinció d’una llengua socialment dèbil -minoritzada- per abandó dels seus parlants. És la solució negativa a la situació de conflicte. Aquest procés pot manifestar-se de tres maneres: 1. Repressiva 2. Dialectalització 3. Bilingüització: Bilingüisme unilateral.
Ús convencional És l’ús que s’adapta a les Normes d’ús d’una societat, i, per tant, és considerat “natural”.
Ús intencional És l’ús lingüístic de grups “disconformes” que dubten de la pretesa “naturalitat” de les Normes d’ús lingüístiques vigents i, en conseqüència introdueixen una varietat lingüística dins un àmbit diferent d’aquell en què es considerava apropiada en principi. Aquest ús intencional és un factor decisiu en el canvi de les Normes d’ús d’una societat i en el camí cap a la substitució o normalització d’una llengua minoritzada.
Ús lingüístic La pràctica lingüística concreta que fa una societat, és a dir, la relació específica entre una llengua i la societat que en fa ús.
Variació lingüística Fenomen pel qual, en la pràctica, una llengua determinada, en una època, en un lloc i en un grup social donats, no és mai idèntica a allò que és en uns altres.
Variació diacrònica Anomenada també històrica, és aquella en la qual s’estudia la història de la llengua, la seua evolució. Es pot estudiar la llengua en un moment de la seua història i establir les varietats lingüístiques que han anat desapareixent, les varietats de les diferents generacions que conviuen, les antigues que romanen -arcaismes- , així com els neologismes innovadors.
Variació diastràtica També dita Funcional, és la que presenta la llengua tenint en compte els estrats socials a què pertanyen els parlants. També s’anomena Dialecte social o sociolecte. La diversificació dels sociolectes d’una llengua ve determinada per una sèrie de circumstàncies extralingüístiques: l’hàbitat, l’edat, el sexe, la professió, el nivell sociocultural...
Variació sincrònica És la variació de la llengua , o d’un dels seus aspectes parcials, en un moment determinat, en una època determinada, excloent-hi l’aspecte evolutiu.
Variant lingüística És cadascuna de les formes en què una unitat lingüística (fònica, lèxica, gramatical...) pot manifestar-se.
Varietat lingüística És un conjunt de variants que presenten una distribució social similar. Aquesta distribució pot ser geogràfica, cultural, socioeconòmica...
Varietat diafàsica (Cf. Registres lingüístics)
Varietat diatòpica També anomenada Geogràfica, és aquella que manifesta la llengua des del punt de vista territorial. Tradicionalment s’ha anomenat Dialecte, és a dir, la varietat que una llengua adopta en una certa àrea del domini lingüístic. Imatge extreta de: http://www.cercle21.cat/
Minorització lingüística Procés mitjançant el qual els parlants d’una llengua minoritzada esdevenen bilingües en l’idioma dominant, mentre que els parlants de la dominant es mantenen monolingües en la seua llengua. Conjunt d’actuacions tendents a fer disminuir l’ús de la llengua pròpia, majoritària inicialment, en un país, mitjançant la imposició d’una altra llengua forana.
Nivells de llenguatge Terme que ha anat lligat sempre al de Registres lingüístics, però que reservarem per als contextos d’ús formals o informals. Parlarem de nivells de formalitat, no de llenguatge.
Norma Norma seria tot allò del sistema de la llengua que és sentit com a comú per tots els parlants. També la podríem definir com el conjunt de normes socials de la parla, la codificació de la parla, on intervenen una sèrie de mecanismes socials que condicionen la nostra llibertat d’expressió lingüística (formes acceptables o no acceptables).
Normalització lingüística Procés sociocultural pel qual una llengua s’adapta a una regulació ortogràfica, lexical i gramatical (normativització o estandardització) i, alhora accedeix a àmbits d’ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d’aquella i dels quals havia gaudit en algun moment.
Normativització És la codificació (gràfica, gramatical, lèxica o de la pronúncia) i l’elaboració de tots els usos funcionals (varietats i registres específics). La normativització implica la publicació de les normes: gramàtiques, diccionaris...
Normes d’ús lingüístic Són les pautes de conducta lingüística derivades de les diferents actituds. Són normes dictades, imposades com un fet social, com si foren impersonals i objectives i que per tant semblen naturals.
Normes de Castelló Acord sobre la codificació lingüística del Valencià signat per una sèrie d’escriptors valencians a Castelló en desembre de 1932. Són una versió abreujada i lleument modificada de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans de 1913.
Parla És la realització individual que els parlants fan, en un moment determinat, de la llengua. També s’entén com l’ús que els parlants fan de les regles i codis del sistema.
Pidgin (Cf. Dialectalització)
Planificació lingüística Conjunt d’intervencions organitzades de manera conscient i sistemàtica per tal d’influir sobre la forma o les funcions de les varietats lingüístiques presents en un marc social determinat. Activitat metòdica dirigida a regular i normalitzar una llengua. Té dos vessants interdependents i complementaris: La planificació del corpus, que han de realitzar els tècnics lingüistes i la planificació de l’estatus, que es refereix a l’assignació de les funcions socials i que té un component polític important.
Política lingüística Activitat política (institucional o no institucional) conscientment exercida o inconscientment provocada, sobre l’ús de les llengües.
Prejudicis lingüístics Les tendències a considerar la llengua dominant com a superior i la llengua dominada com a inferior. Llengua A Llengua B rica pobra moderna primitiva urbana rural fàcil difícil aspra suau majoritària minoritària de comunicació de silenci internacional regional culta vulgar amb Estat sense Estat
Registre lingüístic També rep els noms de: estil funcional, varietat diatípica o varietat diafàsica. Correspon a la variació del llenguatge en funció de la situació d’ús o context situacional. La diferència entre els registres es troba principalment en el lèxic, però també es pot trobar en la gramàtica (per/per a; perfet simple/perfet perifràstic...).
Registres especialitzats Corresponen a les funcions lingüístiques especialitzades que desenvolupen les societats contemporànies. 1. Científico-tècnic 2. Jurídic i administratiu 3. Periodístic i publicitari 4. Literari
El Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant ha creat una eina ben útil per tal de practicar tots els sons del català segons la fonètica valenciana. Es tracta del FONET. Com ells mateixos expliquen "Fonet: pràctiques de fonètica". La Universitat d'Alacant ha editat un CD per a practicar la fonètica valenciana. Aquest material docent s'ha publicat amb l'ajuda del Secretariat de Promoció del Valencià i del Departament de Filologia Catalana dins del marc del conveni per a la promoció de l'ús social del valencià firmat per la Universitat d'Alacant amb la Conselleria de Cultura, Educació i Esport de la Generalitat Valenciana. La Universitat d'Alacant ha enviat el CD als centres d'ensenyament públics de le comarques d'Alacant. Podeu demanar-lo enviant un correu electrònic a: s.proval@ua.es". 
