VOCABULARI DE SOCIOLINGÜÍSTICA 4: S - V

Amb aquesta entrada acaba el vocabulari de sociolingüística. Espere que us siga profitós.

Sociolingüística
Estudi de l’ús que hom fa de la llengua en general o de qualsevol forma o varietat particular. Tracta de l’estudi dels mecanismes externs de la llengua, és a dir, estudia les condicions d’existència d’una llengua, el seu ús, la relació llengua-societat en tots els seus aspectes.
La sociolingüística se centra en les persones que fan servir la llengua, en les seues actituds lingüístiques, prejuís...
La sociolingüística pot abordar tots els canvis estructurals que són l’objecte de la lingüística històrica i assajar d’explicar el fet mateix del canvi. Un altre gran tema de la sociolingüística són els processos de normalització, que contrasten amb l’evolució ‘natural‘.

Substitució lingüística
Procés de desaparició o extinció d’una llengua socialment dèbil -minoritzada- per abandó dels seus parlants. És la solució negativa a la situació de conflicte. Aquest procés pot manifestar-se de tres maneres:
1. Repressiva
2. Dialectalització
3. Bilingüització: Bilingüisme unilateral.

Ús convencional
És l’ús que s’adapta a les Normes d’ús d’una societat, i, per tant, és considerat “natural”.

Ús intencional
És l’ús lingüístic de grups “disconformes” que dubten de la pretesa “naturalitat” de les Normes d’ús lingüístiques vigents i, en conseqüència introdueixen una varietat lingüística dins un àmbit diferent d’aquell en què es considerava apropiada en principi. Aquest ús intencional és un factor decisiu en el canvi de les Normes d’ús d’una societat i en el camí cap a la substitució o normalització d’una llengua minoritzada.

Ús lingüístic
La pràctica lingüística concreta que fa una societat, és a dir, la relació específica entre una llengua i la societat que en fa ús.

Variació lingüística
Fenomen pel qual, en la pràctica, una llengua determinada, en una època, en un lloc i en un grup social donats, no és mai idèntica a allò que és en uns altres.

Variació diacrònica
Anomenada també històrica, és aquella en la qual s’estudia la història de la llengua, la seua evolució. Es pot estudiar la llengua en un moment de la seua història i establir les varietats lingüístiques que han anat desapareixent, les varietats de les diferents generacions que conviuen, les antigues que romanen -arcaismes- , així com els neologismes innovadors.

Variació diastràtica
També dita Funcional, és la que presenta la llengua tenint en compte els estrats socials a què pertanyen els parlants. També s’anomena Dialecte social o sociolecte. La diversificació dels sociolectes d’una llengua ve determinada per una sèrie de circumstàncies extralingüístiques: l’hàbitat, l’edat, el sexe, la professió, el nivell sociocultural...

Variació sincrònica
És la variació de la llengua , o d’un dels seus aspectes parcials, en un moment determinat, en una època determinada, excloent-hi l’aspecte evolutiu.

Variant lingüística
És cadascuna de les formes en què una unitat lingüística (fònica, lèxica, gramatical...) pot manifestar-se.

Varietat lingüística
És un conjunt de variants que presenten una distribució social similar. Aquesta distribució pot ser geogràfica, cultural, socioeconòmica...

Varietat diafàsica (Cf. Registres lingüístics)

Varietat diatòpica
També anomenada Geogràfica, és aquella que manifesta la llengua des del punt de vista territorial. Tradicionalment s’ha anomenat Dialecte, és a dir, la varietat que una llengua adopta en una certa àrea del domini lingüístic.

Imatge extreta de: http://www.cercle21.cat/