VOCABULARI DE SOCIOLINGÜÍSTICA 2: E - LL

Ací va el segon lliurament del vocabulari de sociolingüística:

Estàndard (varietat/llengua)

Varietat comuna d’una llengua, legitimada i institucionalitzada històricament com a model de referència i vehicle de comunicació supradialectal i internacional, i que normalment és usada i apresa d’acord amb una codificació normativa explícita. Podríem també definir-la com la varietat comuna, la varietat que tothom conega i puga utilitzar, que els membres de la comunitat reconeguen com a modèlica (correcta, culta, bona, adequada).

La introducció del terme “estàndard” en la nostra llengua es produeix als anys setanta. Prèviament hom solia utilitzar la denominació de “llengua literària”, habitual en l’obra de Pompeu Fabra, per fer referència a la varietat supradialectal de la nostra llengua (i no sols a la llengua de la literatura). En el moment que es difongué la nova denominació d’estàndard, la preocupació pel distanciament entre el català parlat correntment i la llengua literària culta féu que l’estàndard fos concebut com un registre intermedi: la llengua comuna utilitària que, en condicions normals, haurien difós els mitjans de comunicació i la cultura de masses.

Dins de l’estàndard totes les llengües solen admetre determinades variants o formes dobles, en el pla fonètic, lèxic, morfològic o sintàctic.

Estandardització

És el procés que porta a la fixació d’una varietat estàndard. Suposa una mena de pacte social on es neutralitzen les distintes varietats dialectals d’un idioma per afavorir la seua funcionalitat. El procés comportaria diferents fases entre les quals caldria incloure la codificació i la posterior publicació i extensió de les normes fixades, perquè els parlants les segueixen en els seus usos lingüístics.

Estructura lingüística

És l’essència de la llengua. Els mecanismes interns de funcionament de la llengua: sons, lèxic, morfosintaxi...

Glotofàgia

És el procés a través del qual una llengua se’n menja –fa desaparèixer, l’assimila- una altra.

Interferència lingüística

Canvi lingüístic en qualsevol nivell d’una llengua (fonològic, morfosintàctic, lèxic) per innovació, pèrdua o substitució d’algun dels seus elements, motivat directament per l’influx d’una altra llengua, particularment si aquesta darrera és utilitzada sovint pels parlants de la primera. Hom pot també parlar d’interferència lingüística quan, dins una mateixa llengua, es produeix un canvi lingüístic en algun dialecte o algun registre de llenguatge per influx d’algun altre.

Interposició lingüística

Situació en la qual l’idioma majoritari actua com a filtre, com a mediatitzador, entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta de la Humanitat. És a dir, quasi totes les relacions entre la comunitat lingüística de l'idioma minoritzat, dominat, i la resta de la humanitat passen per l'idioma dominant o majoritari. El resultat d’aquesta dependència és la conversió de la cultura minoritzada en cultura satèl·lit, ja que per a accedir a altres cultures ha de passar per l’idioma majoritari. D’aquesta manera, els parlants de llengües minoritzades es veuen forçats a ser “bilingües” en la llengua dominant, per veure’s forçats a traduir qualsevol text a la llengua dominant abans de traduir-lo a la seua pròpia o a una tercera.

Lleialtat lingüística

Principi en nom del qual els parlants s’uneixen amb els seus companys, conscientment i explícitament, per a resistir canviaments tant en les funcions de la seua llengua (com a resultat d’un canvi de llengua), com en l’estructura i el vocabulari (com a conseqüència d’interferències d’elements d’altres llengües).

És la resistència per part dels parlants a l’abandó de l’ús o als canvis d’estructura o interferències internes en la seua llengua.

Llengua

Sistema de signes orals, reflectit sovint en un codi escrit, propi d’una comunitat, que serveix bàsicament per a la comunicació. La llengua és un producte social de la facultat del llenguatge i un conjunt de convencions necessàries adoptades per la societat per permetre l’exercici de la facultat del llenguatge.

Horitzontalment, hom distingeix varietats lingüístiques com el dialecte i el parlar. Verticalment, hom destria diversos nivells lingüístics o registres: popular, familiar, tècnic, literari, argot, etc. Des d’un punt de vista genètic o històric, hom pot classificar les llengües tenint en compte llur parentiu, i des d’un punt de vista tipològic, segons el percentatge de trets afins. L’inventari complet de les llengües del món no és fet.

Llengua franca

També coneguda com interllengua. És aquella que és usada com a vehicle de comunicació internacional, al costat de la llengua pròpia (dominada), per evitar l’ús de la llengua forana (dominant) i arribar a la superació de la dominació lingüística de la llengua forana.

Llengua majoritària

Aquella que té un gran nombre de parlants: xinès, anglès, francès, castellà...

Llengua minoritària

Aquella que té un nombre reduït de parlants. A Europa se’n consideren: el suec i el búlgar (8 milions), el català (7mil.), el danès (5mil.), el noruec i el finès (4mil.), l’albanès i l’eslovac (3mil.), ellituà, el letó, el macedoni, el tàrtar i l’occità (2mil.), el bretó, el sard, l’èuscar, l’eslovè, el gaèlic...

Llengua minoritzada

Aquella que pateix un procés de retracció, fins i tot perill de desaparèixer, en els territoris on es parla, per no gaudir d’un estatus oficial en tos els àmbits d’ús. Tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral , ja que la llengua pròpia és insuficient per satisfer totes les seues necessitats comunicatives.

No existeix paral·lelisme entre la condició de minoritària i de minoritzada; n’hi ha de minoritàries no minoritzades (suec, albanès), i de majoritàries minoritzades (l’alemany a Alsàcia, o el castellà a Puerto Rico).

Llengua mixta

Llengua producte de la combinació lèxica, gramatical, fonètica, etc., de dues o més llengües, amb una finalitat bàsica de comunicació en l’àmbit del comerç. Són llengües mixtes: el crioll, la lingua franca i el pidgin.

Llenguatge

Facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per ell. Suposa un aspecte individual i un aspecte social. Hi ha molts tipus de llenguatge tot depenent del sistema de signes utilitzats: auditiu (o parlat), visual, olfactiu, tàctil...

Llenguatges especialitzats (Cf. Registres especialitzats)

Llengües en contacte
La relació entre diferents llengües que conviuen en un mateix espai (geogràfic, polític, social); diferents comunitats lingüístiques que conviuen en una mateixa comunitat social o política. També es pot entendre com el contacte entre una llengua pròpia d’una comunitat amb una o unes llengües foranes.

Llengües romàniques
Són les llengües derivades del llatí parlat, anomenat vulgar, no del llatí clàssic o literari. Aquestes llengües també anomenades neollatines, tenen el llatí com base i punt de partida, però han estat afaiçonades al llarg dels segles per factors diversos: el substrat, l’adstrat, el superstrat, la dialectalització...
Actualment se’n consideren onze: el romanès, el dàlmata , l’italià, el sard, el retoromànic, el francès, el francoprovençal, l’occità, el català, el castellà i el portuguès

Imatge extreta de: http://www.mincultura.gov.co/