VOCABULARI DE SOCIOLINGÜÍSTICA 3: M -R

Minorització lingüística
Procés mitjançant el qual els parlants d’una llengua minoritzada esdevenen bilingües en l’idioma dominant, mentre que els parlants de la dominant es mantenen monolingües en la seua llengua. Conjunt d’actuacions tendents a fer disminuir l’ús de la llengua pròpia, majoritària inicialment, en un país, mitjançant la imposició d’una altra llengua forana.

Nivells de llenguatge
Terme que ha anat lligat sempre al de Registres lingüístics, però que reservarem per als contextos d’ús formals o informals. Parlarem de nivells de formalitat, no de llenguatge.

Norma
Norma seria tot allò del sistema de la llengua que és sentit com a comú per tots els parlants. També la podríem definir com el conjunt de normes socials de la parla, la codificació de la parla, on intervenen una sèrie de mecanismes socials que condicionen la nostra llibertat d’expressió lingüística (formes acceptables o no acceptables).

Normalització lingüística
Procés sociocultural pel qual una llengua s’adapta a una regulació ortogràfica, lexical i gramatical (normativització o estandardització) i, alhora accedeix a àmbits d’ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d’aquella i dels quals havia gaudit en algun moment.

Normativització
És la codificació (gràfica, gramatical, lèxica o de la pronúncia) i l’elaboració de tots els usos funcionals (varietats i registres específics). La normativització implica la publicació de les normes: gramàtiques, diccionaris...

Normes d’ús lingüístic
Són les pautes de conducta lingüística derivades de les diferents actituds. Són normes dictades, imposades com un fet social, com si foren impersonals i objectives i que per tant semblen naturals.

Normes de Castelló
Acord sobre la codificació lingüística del Valencià signat per una sèrie d’escriptors valencians a Castelló en desembre de 1932. Són una versió abreujada i lleument modificada de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans de 1913.

Parla
És la realització individual que els parlants fan, en un moment determinat, de la llengua. També s’entén com l’ús que els parlants fan de les regles i codis del sistema.

Pidgin (Cf. Dialectalització)

Planificació lingüística
Conjunt d’intervencions organitzades de manera conscient i sistemàtica per tal d’influir sobre la forma o les funcions de les varietats lingüístiques presents en un marc social determinat.
Activitat metòdica dirigida a regular i normalitzar una llengua. Té dos vessants interdependents i complementaris: La planificació del corpus, que han de realitzar els tècnics lingüistes i la planificació de l’estatus, que es refereix a l’assignació de les funcions socials i que té un component polític important.

Política lingüística
Activitat política (institucional o no institucional) conscientment exercida o inconscientment provocada, sobre l’ús de les llengües.

Prejudicis lingüístics
Les tendències a considerar la llengua dominant com a superior i la llengua dominada com a inferior. Llengua A Llengua B rica pobra moderna primitiva urbana rural fàcil difícil aspra suau majoritària minoritària de comunicació de silenci internacional regional culta vulgar amb Estat sense Estat

Registre lingüístic
També rep els noms de: estil funcional, varietat diatípica o varietat diafàsica. Correspon a la variació del llenguatge en funció de la situació d’ús o context situacional. La diferència entre els registres es troba principalment en el lèxic, però també es pot trobar en la gramàtica (per/per a; perfet simple/perfet perifràstic...).

Registres especialitzats
Corresponen a les funcions lingüístiques especialitzades que desenvolupen les societats contemporànies.
1. Científico-tècnic
2. Jurídic i administratiu
3. Periodístic i publicitari
4. Literari

Imatge extreta de: http://www4.ujaen.es/