Dins de les preguntes de les PAU, aquesta setmana treballarem la pregunta següent:13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.
Com que al llibre de text la teoria sobre aquesta qüestió és molt i molt insuficient, ací us deixe uns apunts que us poden ajudar a resoldre la resposta:
CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L’ESCRIPTURA TEATRAL ACTUAL
1. INTRODUCCIÓ.
Al començament dels anys seixanta, en alguns cercles universitaris atents als corrents teatrals europeus, comencen a aparèixer grups de teatre que rebutgen tant el teatre comercial com el teatre sense pretensions dels aficionats. Aquest és un teatre que busca un públic amb una imprescindible formació cultural, preparat per a seguir unes obres difícils, que exigeixen un esforç intel·lectual que no se li pot exigir a un públic majoritari.
Naixia, així, el teatre independent, que defensava una concepció del teatre com a instrument de lluita, amb gran capacitat d’irradiació social i d’incidència política Aquest fenomen, que s’estén durant els últims anys de la dècada dels seixanta i durant els setanta, va consistir a construir una pràctica escènica alternativa on “tot era col·lectiu i tots feien tot”.
Aquest teatre es caracteritza pels trets següents:
• No admet la representació única.
• No vol ser considerat com a aficionat.
• Estableix una diferenciació entre teatre i literatura dramàtica.
• Rebutja l’autor com a part fonamental del fet teatral.
• És un teatre compromés amb la societat i no limitat a les minories.
Malgrat les moltes limitacions que va tenir (la pressió de la censura, els entrebancs administratius i polítics, els problemes econòmics per la falta de subvencions , etc.), el teatre independent va fer un treball immens en la creació d’un públic nou i en la introducció de nous gèneres teatrals.
2. TEATRE ACTUAL.
• Investigació de nous espais escènics. Cada espectacle reclama un espai diferent, o siga, que no hi pot haver mai un model d’espai per al teatre. A partir d’ací les companyies de teatre actuals improvisen espais escènics i sovint representen les obres en places o al carrer o amb elements del tot insospitats dalt de l’escenari. Per exemple La Cubana, que sovint comença els espectacles fora de l’edifici del teatre, o grups com La Fura dels Baus o Els Comediants, que converteixen un estadi olímpic en un immens teatre. En aquest sentit destaquen les companyies teatrals valencianes com ara Xarxa Teatre, Visitants, Moma Teatre i La Pavana.
• Rebuig progressiu del teatre escrit a priori. Hi ha companyies teatrals que elaboren el text a l’interior del grup. Parteixen de la base que un escriptor tancat a sa casa no pot concebre una obra de teatre perquè, en aquestes circumstàncies, no pot arribar a conéixer mai tot el funcionament de l’obra, això és, dels actors, dels decorats, del llenguatge, de les possibilitats de l’espai, del món complet que representa el teatre. És així com elabora les seues obres una companyia tan important en la història del teatre com Els Joglars.
• Relleu de la figura del director escènic. D’un temps ençà el director escènic ha pres molta importància perquè en darrer terme és ell qui decideix tots els detalls d’allò que s’ha de representar. Aquesta implicació total del director de l’obra amb l’obra mateixa l’hem poguda veure en la Companyia Flotats i també en la Companyia del Teatre Lliure, totes dues autèntiques escoles d’actors moderns.
• Rebuig de la visió massa occidental del teatre. El teatre ja no és paraula, sinó ritual, i darrerament ha augmentat l’interés pel teatre d’Àfrica, del Japó, de la Xina i de tots els països orientals, perquè la visió massa occidentalitzada del món sembla haver entrat en crisi. En aquesta línia, potser la companyia que més ha treballat ha estat Els Comediants.
• Combinació no jeràrquica dels mitjans expressius. Tot és vàlid per expressar allò que ha d’arribar al públic.
3. GRUPS TEATRALS.
A partir dels anys seixanta es reprèn la línia del teatre espectacle. Del mim, el gest i la festa al carrer. El text escrit perd importància en un teatre que va eixir dels edificis teatrals i es va instal·lar en qualsevol indret, al servei dels col·lectius i del públic més popular. En aquestes accions, els espectadors es confonen amb els actors. No és un invent nou, ja que d’alguna manera forma part d’una línia que deriva del teatre grec o del teatre medieval o renaixentista, espectacular i participatiu: és el teatre que no parteix d’un text literari. Aquesta reinvenció de l’espai va ser un dels elements claus de la transformació del teatre, que havia tingut com a punt de referència el Living Theatre, itinerant en diverses ciutats europees a partir dels anys seixanta.
Recordeu les companyies teatrals: Els Joglars i Els Comediants a Catalunya; El Rogle, Pluja, Grup 49 al país Valencià; La Cuadra a Andalusia; Akelarre al País Basc. Alguns d’aquests grups han arribat a la completa professionalització.
Com que al llibre de text la teoria sobre aquesta qüestió és molt i molt insuficient, ací us deixe uns apunts que us poden ajudar a resoldre la resposta:
CARACTERÍSTIQUES BÀSIQUES DE L’ESCRIPTURA TEATRAL ACTUAL
1. INTRODUCCIÓ.
Al començament dels anys seixanta, en alguns cercles universitaris atents als corrents teatrals europeus, comencen a aparèixer grups de teatre que rebutgen tant el teatre comercial com el teatre sense pretensions dels aficionats. Aquest és un teatre que busca un públic amb una imprescindible formació cultural, preparat per a seguir unes obres difícils, que exigeixen un esforç intel·lectual que no se li pot exigir a un públic majoritari.
Naixia, així, el teatre independent, que defensava una concepció del teatre com a instrument de lluita, amb gran capacitat d’irradiació social i d’incidència política Aquest fenomen, que s’estén durant els últims anys de la dècada dels seixanta i durant els setanta, va consistir a construir una pràctica escènica alternativa on “tot era col·lectiu i tots feien tot”.
Aquest teatre es caracteritza pels trets següents:
• No admet la representació única.
• No vol ser considerat com a aficionat.
• Estableix una diferenciació entre teatre i literatura dramàtica.
• Rebutja l’autor com a part fonamental del fet teatral.
• És un teatre compromés amb la societat i no limitat a les minories.
Malgrat les moltes limitacions que va tenir (la pressió de la censura, els entrebancs administratius i polítics, els problemes econòmics per la falta de subvencions , etc.), el teatre independent va fer un treball immens en la creació d’un públic nou i en la introducció de nous gèneres teatrals.
2. TEATRE ACTUAL.
• Investigació de nous espais escènics. Cada espectacle reclama un espai diferent, o siga, que no hi pot haver mai un model d’espai per al teatre. A partir d’ací les companyies de teatre actuals improvisen espais escènics i sovint representen les obres en places o al carrer o amb elements del tot insospitats dalt de l’escenari. Per exemple La Cubana, que sovint comença els espectacles fora de l’edifici del teatre, o grups com La Fura dels Baus o Els Comediants, que converteixen un estadi olímpic en un immens teatre. En aquest sentit destaquen les companyies teatrals valencianes com ara Xarxa Teatre, Visitants, Moma Teatre i La Pavana.
• Rebuig progressiu del teatre escrit a priori. Hi ha companyies teatrals que elaboren el text a l’interior del grup. Parteixen de la base que un escriptor tancat a sa casa no pot concebre una obra de teatre perquè, en aquestes circumstàncies, no pot arribar a conéixer mai tot el funcionament de l’obra, això és, dels actors, dels decorats, del llenguatge, de les possibilitats de l’espai, del món complet que representa el teatre. És així com elabora les seues obres una companyia tan important en la història del teatre com Els Joglars.
• Relleu de la figura del director escènic. D’un temps ençà el director escènic ha pres molta importància perquè en darrer terme és ell qui decideix tots els detalls d’allò que s’ha de representar. Aquesta implicació total del director de l’obra amb l’obra mateixa l’hem poguda veure en la Companyia Flotats i també en la Companyia del Teatre Lliure, totes dues autèntiques escoles d’actors moderns.
• Rebuig de la visió massa occidental del teatre. El teatre ja no és paraula, sinó ritual, i darrerament ha augmentat l’interés pel teatre d’Àfrica, del Japó, de la Xina i de tots els països orientals, perquè la visió massa occidentalitzada del món sembla haver entrat en crisi. En aquesta línia, potser la companyia que més ha treballat ha estat Els Comediants.
• Combinació no jeràrquica dels mitjans expressius. Tot és vàlid per expressar allò que ha d’arribar al públic.
3. GRUPS TEATRALS.
A partir dels anys seixanta es reprèn la línia del teatre espectacle. Del mim, el gest i la festa al carrer. El text escrit perd importància en un teatre que va eixir dels edificis teatrals i es va instal·lar en qualsevol indret, al servei dels col·lectius i del públic més popular. En aquestes accions, els espectadors es confonen amb els actors. No és un invent nou, ja que d’alguna manera forma part d’una línia que deriva del teatre grec o del teatre medieval o renaixentista, espectacular i participatiu: és el teatre que no parteix d’un text literari. Aquesta reinvenció de l’espai va ser un dels elements claus de la transformació del teatre, que havia tingut com a punt de referència el Living Theatre, itinerant en diverses ciutats europees a partir dels anys seixanta.
Recordeu les companyies teatrals: Els Joglars i Els Comediants a Catalunya; El Rogle, Pluja, Grup 49 al país Valencià; La Cuadra a Andalusia; Akelarre al País Basc. Alguns d’aquests grups han arribat a la completa professionalització.
Per tal que us en feu alguna idea, ací us deixe uns vídeos de temàtiques diferents perquè en feu un tast, d'acord?
"MANS QUIETES!" , d'Albena Teatre.
"MAR I CEL", de Dagoll Dagom.
"GLAÇONS", de El Tricicle.
"PERDUTS A L'ESPAI EXTERIOR", de Rodet Teatre.
Imatge composada a partir de diverses imatges trobades a Internet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada