ADEQUACIÓ:
a) Canal escrit, àmbit d'ús acadèmic, tipologia textual expositivoargumentativa, gènere discursiu: article científic divulgatiu. La funció que hi predomina és la referencial amb la modalitat oracional enunciativa.
b) La varietat diatòpica és el català oriental, com es pot comprovar per les formes del subjuntiu en -i (indiquin, permetin, tinguin, siguin) i els possessius amb -v- (seva). La varietat diafàsica és el registre estàndard, adequat al tema de caràcter divulgatiu i a la formalitat mitjana associada a la finalitat d'explicar i conscienciar. També hi trobem tecnicismes propis del tema (genètica, taxonòmica, ecodiversitat...) i, fins i tot, algun recurs retòric ("Arrenquen indiscriminadament pàgines senceres del diccionari de la natura"), que indica una voluntat estètica per part de l'autor.
c) Hi ha voluntat d'ocultació per part de l'emissor, sobretot en els dos primers paràgrafs del text, com indiquen els recursos d'impersonalització, com ara les construccions reflexes ("es combinen" (l.18), "es coneix" (l.22), "s'ha estimat" (l.22), "se n'han descrit" (l. 24), "se sap" (l. 26), "s'ha qualificat" (l. 74), "s'està esdevenint" (l.81), "s'han endegat" (l. 84)); les construccions esdevenimentals: "cal unes normes gramaticals" (l. 17), "hi ha regles" (l. 26), "hi ha espècies" (l. 29), "hi ha una relació directa" (l. 34), "fa temps" (l. 84) i l'ús del present atemporal "es" (l. 1), "abraça" (l. 2), "s'organitzen i interactuen" (l. 14), "tenen" (l. 36), "depenen" (l. 44)... Tot i això, la seua presència hi apareix inclosa en un plural global (1a persona del plural) que es refereix a l'ésser humà en general . Aquest díctic personal es fa més evident en el subtext.
d) Hi podem trobar una discreta modalització que augmenta en el subtext. Alguns dels elements modalitzadors són els elements lèxics valoratius: pertinent, essencial, parcialment, encara més, força, clau i bon, rarament, conscientment, apropiem, també, pressió, enorme i destruïm, afavorim, contaminem, indiscriminadament, problemes greus, desfeta, magnitud, rapidesa...; unitats fraseològiques: "amb prou feines" i figures retòriques: símil i metàfora.
e) El lector és un lector general, interessat pel tema tractat o que n'haja de fer algun treball i sense gaires coneixements enciclopèdics sobre la qüestió ja que el símil amb la lingüística ens aporta una explicació clara del que es pretén que entenga. La selecció de la informació és l'adequada per a aquest tipus de lector que cerca en una enciclopèdia la informació que necessita comprendre.
f) Altres veus implícites són les veus dels experts (encara que no estiguen individualitzats) que qualifiquen la pèrdua de biodiversitat com a "sisena extinció" i que denuncien el problema (darrer paràgraf). Aquestes veus apareixen com a argument d'autoritat.
COHESIÓ:
a)Mecanismes de referència gramaticals. Díctics personals: ús de la primera persona del plural (plural global) al llarg del text i més freqüentment a partir del tercer paràgraf en verbs, pronoms personals febles (ens, -nos) i forts (nosaltres) i possessius (la nostra); díctics temporals: ara, fa temps i l'ús del present díctic en el subtext que situen les accions destructores de la biodiversitat en el moment de la enunciació. Fòrics: s'usa l'anàfora pronominal: en (l. 12), què (l. 13), n' (l. 24), d'altres (l. 30), en (l. 31), dels quals (l. 43), aquesta (l. 54), n' (l. 57), unes altres (l. 58), això (l. 69)...; l'el·lipsi: la genètica, la taxonòmica, la geogràfica (1r paràgraf), les mes fràgils (l. 60), i nombroses el·lipsis del subjecte; la determinació: el diccionari (l. 21), les normes gramaticals (l. 24), les diferents espècies (l. 44)...; els possessius: del seu funcionament (l. 64), la seva població (l. 72); els demostratius: aquests components vius (l. 14), aquesta desfeta (l. 74). Recursos d'impersonalització (vegeu l'apartat C) de la Cohesió). Els elements de referència gramatical més importants són la dixi temporal per a referir-se a l'ésser humà, únic responsable de la situació i únic que pot canviar-la; la dixi temporal per a indicar que es tracta d'un problema actual (ara) però que ve de lluny (fa temps) i els recursos d'impersonalització per a indicar que es tracta d'un text amb voluntat objectiva i validesa univesal.
b) Alguns mecanismes de cohesió lèxica són les repeticions: biodiversitat, diversitat, espècies, ecosistemes, éssers vius...; la sinonímia: biodiversitat - diccionari, ecodiversitat - gramàtica, diversitat - varietat - riquesa - variabilitat, biodiversitat - diversitat biològica, ecodiversitat - diversitat ecològica...; l'antonímia: humils - aparents i vistoses (l. 36), resistents - fràgils (l. 60 i 61)...; hiperonímia: recursos - aliments, medicines, materials de construcció, etc.; proformes: el problema (l. 85); camp semàntic del medi ambient: biodiversitat, espècies, éssers vius, ecodiversitat, ecosistemes, ambient, natura, biosferta...: relació enciclopèdica: biodiversitat - extinció - contaminem - exhaurim... i figures retòriques com el símil i la metàfora.
c) Els procediments emprats per a ampliar la informació que hi trobem són l'aposició: els nombrosos parèntesis del text, el compendi exhaustiu de tots els components de la flora o fauna d'una determinada regió (l. 9), un indicador de com funciona la biodiversitat (l. 12), des de les més humils fins a les més aparents i vistoses (l. 36)...; la reformulació; l'exemplificació... Per una altra banda, per a condensar la informació hi trobem nombroses nominalitzacions; però també els mecanismes de referència gramaticals i lèxics ja esmentats.
d) Trobem connectors ortotipogràfics (tipus i grandària de les lletres dels dos textos i dels dos títols), però també additius d'ampliació (i), de distribució (finalment), d'especificació (i això), contrastius (però, mentre que, fins i tot), disjuntius (o bé) de reformulació (és a dir), d'exemplificació (per exemple), de causa o conseqüència (doncs), de resum (en definitiva, comptat i debatut...).
e) La cursiva en diccionari, gramàtica i les normes gramaticals indica que aquests mots es fan servir amb un significat especial o una connotació inhabitual.
f) Recursos d'estil: símil i metàfora ja explicats anteriorment. L'estil és cohesionat amb oracions subordinades llargues i nombrosos recursos de condensació informativa per aportar una major quantitat d'informació.
Imatge extreta de: http://comradioblocs.com/
a) Canal escrit, àmbit d'ús acadèmic, tipologia textual expositivoargumentativa, gènere discursiu: article científic divulgatiu. La funció que hi predomina és la referencial amb la modalitat oracional enunciativa.
b) La varietat diatòpica és el català oriental, com es pot comprovar per les formes del subjuntiu en -i (indiquin, permetin, tinguin, siguin) i els possessius amb -v- (seva). La varietat diafàsica és el registre estàndard, adequat al tema de caràcter divulgatiu i a la formalitat mitjana associada a la finalitat d'explicar i conscienciar. També hi trobem tecnicismes propis del tema (genètica, taxonòmica, ecodiversitat...) i, fins i tot, algun recurs retòric ("Arrenquen indiscriminadament pàgines senceres del diccionari de la natura"), que indica una voluntat estètica per part de l'autor.
c) Hi ha voluntat d'ocultació per part de l'emissor, sobretot en els dos primers paràgrafs del text, com indiquen els recursos d'impersonalització, com ara les construccions reflexes ("es combinen" (l.18), "es coneix" (l.22), "s'ha estimat" (l.22), "se n'han descrit" (l. 24), "se sap" (l. 26), "s'ha qualificat" (l. 74), "s'està esdevenint" (l.81), "s'han endegat" (l. 84)); les construccions esdevenimentals: "cal unes normes gramaticals" (l. 17), "hi ha regles" (l. 26), "hi ha espècies" (l. 29), "hi ha una relació directa" (l. 34), "fa temps" (l. 84) i l'ús del present atemporal "es" (l. 1), "abraça" (l. 2), "s'organitzen i interactuen" (l. 14), "tenen" (l. 36), "depenen" (l. 44)... Tot i això, la seua presència hi apareix inclosa en un plural global (1a persona del plural) que es refereix a l'ésser humà en general . Aquest díctic personal es fa més evident en el subtext.
d) Hi podem trobar una discreta modalització que augmenta en el subtext. Alguns dels elements modalitzadors són els elements lèxics valoratius: pertinent, essencial, parcialment, encara més, força, clau i bon, rarament, conscientment, apropiem, també, pressió, enorme i destruïm, afavorim, contaminem, indiscriminadament, problemes greus, desfeta, magnitud, rapidesa...; unitats fraseològiques: "amb prou feines" i figures retòriques: símil i metàfora.
e) El lector és un lector general, interessat pel tema tractat o que n'haja de fer algun treball i sense gaires coneixements enciclopèdics sobre la qüestió ja que el símil amb la lingüística ens aporta una explicació clara del que es pretén que entenga. La selecció de la informació és l'adequada per a aquest tipus de lector que cerca en una enciclopèdia la informació que necessita comprendre.
f) Altres veus implícites són les veus dels experts (encara que no estiguen individualitzats) que qualifiquen la pèrdua de biodiversitat com a "sisena extinció" i que denuncien el problema (darrer paràgraf). Aquestes veus apareixen com a argument d'autoritat.
COHESIÓ:
a)Mecanismes de referència gramaticals. Díctics personals: ús de la primera persona del plural (plural global) al llarg del text i més freqüentment a partir del tercer paràgraf en verbs, pronoms personals febles (ens, -nos) i forts (nosaltres) i possessius (la nostra); díctics temporals: ara, fa temps i l'ús del present díctic en el subtext que situen les accions destructores de la biodiversitat en el moment de la enunciació. Fòrics: s'usa l'anàfora pronominal: en (l. 12), què (l. 13), n' (l. 24), d'altres (l. 30), en (l. 31), dels quals (l. 43), aquesta (l. 54), n' (l. 57), unes altres (l. 58), això (l. 69)...; l'el·lipsi: la genètica, la taxonòmica, la geogràfica (1r paràgraf), les mes fràgils (l. 60), i nombroses el·lipsis del subjecte; la determinació: el diccionari (l. 21), les normes gramaticals (l. 24), les diferents espècies (l. 44)...; els possessius: del seu funcionament (l. 64), la seva població (l. 72); els demostratius: aquests components vius (l. 14), aquesta desfeta (l. 74). Recursos d'impersonalització (vegeu l'apartat C) de la Cohesió). Els elements de referència gramatical més importants són la dixi temporal per a referir-se a l'ésser humà, únic responsable de la situació i únic que pot canviar-la; la dixi temporal per a indicar que es tracta d'un problema actual (ara) però que ve de lluny (fa temps) i els recursos d'impersonalització per a indicar que es tracta d'un text amb voluntat objectiva i validesa univesal.
b) Alguns mecanismes de cohesió lèxica són les repeticions: biodiversitat, diversitat, espècies, ecosistemes, éssers vius...; la sinonímia: biodiversitat - diccionari, ecodiversitat - gramàtica, diversitat - varietat - riquesa - variabilitat, biodiversitat - diversitat biològica, ecodiversitat - diversitat ecològica...; l'antonímia: humils - aparents i vistoses (l. 36), resistents - fràgils (l. 60 i 61)...; hiperonímia: recursos - aliments, medicines, materials de construcció, etc.; proformes: el problema (l. 85); camp semàntic del medi ambient: biodiversitat, espècies, éssers vius, ecodiversitat, ecosistemes, ambient, natura, biosferta...: relació enciclopèdica: biodiversitat - extinció - contaminem - exhaurim... i figures retòriques com el símil i la metàfora.
c) Els procediments emprats per a ampliar la informació que hi trobem són l'aposició: els nombrosos parèntesis del text, el compendi exhaustiu de tots els components de la flora o fauna d'una determinada regió (l. 9), un indicador de com funciona la biodiversitat (l. 12), des de les més humils fins a les més aparents i vistoses (l. 36)...; la reformulació; l'exemplificació... Per una altra banda, per a condensar la informació hi trobem nombroses nominalitzacions; però també els mecanismes de referència gramaticals i lèxics ja esmentats.
d) Trobem connectors ortotipogràfics (tipus i grandària de les lletres dels dos textos i dels dos títols), però també additius d'ampliació (i), de distribució (finalment), d'especificació (i això), contrastius (però, mentre que, fins i tot), disjuntius (o bé) de reformulació (és a dir), d'exemplificació (per exemple), de causa o conseqüència (doncs), de resum (en definitiva, comptat i debatut...).
e) La cursiva en diccionari, gramàtica i les normes gramaticals indica que aquests mots es fan servir amb un significat especial o una connotació inhabitual.
f) Recursos d'estil: símil i metàfora ja explicats anteriorment. L'estil és cohesionat amb oracions subordinades llargues i nombrosos recursos de condensació informativa per aportar una major quantitat d'informació.
Imatge extreta de: http://comradioblocs.com/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada