CARACTERÍSTIQUES DEL VALENCIÀ

El català del sud té unes característiques peculiars que mirarem amb més deteniment pel fet que són les que conformen el nostre valencià. No es tracta de memoritzar-les totes, sinó que el que hauria de ser és una guia dialectològica del nostre parlar més pròxim.

1. Els parlars valencians

1.1 Classificació dels dialectes valencians

La classificació dels dialectes valencians ha passat per una sèrie de modificacions i replantejaments que cal comentar.

Tradicionalment els dialectes valencians es dividien en septentrional, apitxat i meridional. La recerca dialectal ha ampliat aquella divisió als dialectes tortosí, castellonenc, apitxat, meridional i alacantí.

Seguidament donarem algunes de les indicacions que havem seguit per a delimitar els dialectes valencians:

1.1.1 Valencià castellonenc (CS) i tortosí (T) contrastats

• CS: articulació de la -r final (cantaR). T: exceptuant Alcalà de Xivert, hi ha elisió general de -r (cantar > cantà).
• CS: absència de realitzacions desafricades del fonema / dZ /; mitja, roja ['midZa], ['rròdZa]. T : desafricació progressiva de /dZ/ > [Z] o [jZ]; mitja, roja ['miZa], ['rròj)Za]
• CS: elisió de /d/ en els sufixos -ada (vegada > vegà) i (normalment) -ador (llauraor). T: conserva la /d/ en -ador i vacil·la entre -ada i -à (Ports de Morella) o bé la conserva (franja fronterera amb Catalunya).
• CS: Presència de la /v/ labiodental (especialment al sud de Castelló), vi > [vi]. T: hi ha betacisme generalitzat (vi > ['bi]) excepte a Canet lo Roig.
• CS: el diftong /úi/ té una articulació creixent [wí] com en val. general; cuina > [kwína]. T: predomini de la variant pancatalana [úi], [kúina].
• CS: la I persona del IP de la conjugació I és –e, jo pense. T: a excepció de l'Alcalatén i Pla de l'Arc la desinència és –o, jo penso.
• CS: la meitat sud té [a] al verb: ell pensa, anava, aniria. T: excepte el nord del Maestrat (que té /-a/>[-E]) s'ha generalitzat la marca [e] en IP ell pense, imperfet ana(v)e, condicional anirie. A la Plana nord, Alcalatén i Pla de l'Arc tota [a] final esdevé [e]; anare, vingue, visque, etc.
• CS: els articles antics lo i los esdevenen generalment el i els: el pare, els cotxes. T: al Baix Maestrat (o entre els vells dels masos) encara se senten lo i los: lo pare, los cotxes.

Algunes similituds entre castellonenc i tortosí són:

• Ambdós dialectes solen elidir la -r dels infinitius davant dels clítics: fe-lo, acabà-lo per fer-lo, acabar-lo.
• Progressiva palatalització dels fonemes africats alveolars: dotze > dotge o doge (['doddZe] o ['dodZe]), pots > potx (['potS]).
• Procés de fusió dels fonemes /s/ i /S/: caixó [kaisó], patix [patís] (especialment als Ports, sud del Maestrat, Pla de l'Arc, Plana nord).

1.1.2 El valencià apitxat

El concepte apitxat sols implica un tret fonètic que consisteix en l'ensordiment de les consonants sibilants sonores /z/, /dZ/ i /dz/. Dit açò, queda clar que el valencià apitxat no conforma un dialecte determinat sinó que tan sols descriu un fenomen fonètic. Cal dir, però, que dins l'àrea apitxada hi ha alguns altres trets dialectals que ben bé podrien ser peculiars del centre valencià. Aquesta mena de parlar està “marcada” com a “incorrecta” per part d’altres dialectes del valencià. Es tracta d’un prejudici lingüístic sense fonament científic.

• Betacisme quasi general: vi > bi (també val. septentrional).
• Forta tendència ieista: llet > iet (en extensió entre el jovent dels altres dialectes).
• Progressa l'elisió de la /s/ implosiva en alguns contexts (Alzira, Sagunt, Silla, etc. ): és que vol vindre amb mosatros ['eh ke no 'Bòl 'Bindre em mo'hatroh] (sentit a Silla).
• Conservació del passat sintètic: jo aní, baixí (si bé la persona I sembla anar reculant a certes zones: zona apitxada de la Ribera).
• Reducció dels reflexius nos i vos a se: se n'anem, alceu-se (també val. meridional).
• La morfologia verbal del val. central apitxat tendix a les formacions analògiques molt freqüents a zones del cat. oriental i baleàric: vegent (veent), ploguent (plovent), diguent (dient), tinguent (tenint), vexca (veja), haxca (haja), nos. tinguem o tingam (tenim), nos. vegem o vejam (veem). Estes formacions analògiques s'estenen poc a poc pel valencià meridional si bé no s'ha aplegat a la força innovadora de la zona apitxada.

1.1.3 El valencià meridional

En principi el tret fonamental per a oposar el valencià meridional de l'apitxat és la conservació de les sibilants sonores en esta zona. Veem, però, que el valencià meridional mostra unes altres diferències amb el valencià apitxat o central. Algunes d'estes diferències són:

Progressiu desús del passat sintètic (especialment la primera persona: jo aní > jo vaig anar. De fet, la variant perifràstica (jo vaig anar) predomina (sovint de forma absoluta) a totes les comarques excepte a les zones no apitxades de la Ribera i la Safor.

Havíem vist que el parlar central apitxat tendix a la creació de formes analògiques en gerundi, present d'indicatiu i subjuntiu: vegent (veent), ploguent (plovent), diguent (dient), tinguent (tenint), vexca (veja), haxca (haja), nos. tinguem o tingam (tenim), nos. vegem o vejam (veem). Observem que el valencià meridional conserva molt millor les formes etimològiques dels verbs citats. S'hi observa, però, la progressiva assimilació d'estes analogies en zones de la Safor i la Marina Alta.

1.1.4 Valencià alacantí (Al) enfront del valencià meridional (Me)

Hom ha parlat de la línia històrica que uneix les viles de Biar i Busot com el límit entre els dialectes meridional i alacantí (cf. Colomina, 1995). Tot i que la línia Biar-Busot no divideix tots i cadascun dels trets que diferencien l'alacantí del val. meridional sembla cert que un bon grapat de peculiaritats de l'alacantí són més notoris al sud de dita línia. Vejam uns exemples:

• Al: absorció de la iod [j] a l'aplec <ix>; Me. caixa > Al. caxa. Cal remarcar que algunes zones del Me. tampoc articulen la [j], (la Safor, Marina Alta).
• Al: pas del diftong /Ow/ a [Au] o [au]. En la major part de l'Al. bou, ou i pou sonen bau, au i pau.
• Al: la caiguda de la /d/ intervocàlica s'estén al sufix -uda (grenyu(d)a, vençu(d)a) i altres paraules (ro(d)a, ca(d)ira, po(d)er). Al Baix Vinalopó quasi tota /d/ intervocàlica es elidida: Na(d)al, na(d), co(d)ony, agra(d)ar, la (d)ona, etc.

En el terreny morfològic també palesa l'oposició entre els parlars alacantí i meridional: l'Al. mostra l'extensió de molts castellanismes inaudits en Me. i en tot el val: barat, fulà, apellit, carpinter, llímpio/llimpiar, mueble, mantxa, baldosa (vorera), navaja, escalera, lecció (o llició), demasiat, niebla, assul, pisar, almuerzo, llevar (portar), sacar.

FONT: http://www.geocities.com/soho/cafe/9308/dialVlc.html

No us oblideu de mirar-vos el llibre de text a les pàgines: 50 i 51, on es parla de les característiques del valencià dins del bloc del català occidental