A tall de recordatori de les explicacions d'avui, repassem-ne alguns conceptes:
LA PELL DE BRAU. Salvador Espriu
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Fixeu-vos en els versos 7 i 8 d’Espriu: “i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills.” Mireu ara el que diu Franco en el comunicat del llibre: “[...] El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española”.
LA PELL DE BRAU. Salvador Espriu
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
Fixeu-vos en els versos 7 i 8 d’Espriu: “i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills.” Mireu ara el que diu Franco en el comunicat del llibre: “[...] El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española”.
Si revisem, fil per randa, els dos textos, veureu que són antitètics. Mentre que Espriu demana que Espanya (= Sepharad) “comprenga” i “estime” “les raons”, està defensant la personalitat, la diferència de les cultures no castellanes. Justament això, “el dret a la diferència” i a la persistència de les llengües i cultures de l’Estat Espanyol. Franco, pel contrari, només vol un sol model: “la personalidad española” i una sola llengua i cultura, “una sola lengua, el castellano”. Fixeu-vos en la il·lustració que encapçala el post. Es tracta d'un pamflet que data de 1947.
Els versos d’Espriu defensen, també, la llibertat: “en la difícil i merescuda/ llibertat”, tot el contrari del que hi diu el dictador al preàmbul: “España se organiza en un amplio concepto totalitario, por medio de instituciones nacionales que aseguran su totalidad y su continuidad”. El “totalitarisme” és un concepte antitètic al de “llibertat” i “democràcia”.
Al mateix temps, s'instal·larà un centralisme que buscara fer desaparèixer totes les llengües i cultures no castellanes, tot cercant la imatge d'una "Espanya" uniforme, sense cap diferència. Tot seguint una idea que parteix d'arrels ben antigues, com podeu veure en el mapa que apareix tot seguit:
Tots els guanys en drets i igualtat que havien guanyat les dones en l’època de la República (dret al vot, divorci, estudi...) seran conculcats. El paper de la dona durant el Franquisme serà d’un mer “apèndix” del seu marit (o del seu pare). Dependrà d’ell per a tot. Necessitarà el seu permís per a treballar, tindre un compte al banc, per a viatjar sola, etc.
El Franquisme assumirà com a pròpia la religió catòlica i la farà l'única oficial i permesa. Es parlarà del "nacionalcatolicisme". L'església, al costat de la dictadura, justificarà la repressió moral i de les idees. Com a conseqüència, una falsa moral hipòcrita s'instaurarà socialment, i ajudarà a recloure, encara més, la dona als àmbits purament domèstics.
Al mateix temps, s'instal·larà un centralisme que buscara fer desaparèixer totes les llengües i cultures no castellanes, tot cercant la imatge d'una "Espanya" uniforme, sense cap diferència. Tot seguint una idea que parteix d'arrels ben antigues, com podeu veure en el mapa que apareix tot seguit:
Tots els guanys en drets i igualtat que havien guanyat les dones en l’època de la República (dret al vot, divorci, estudi...) seran conculcats. El paper de la dona durant el Franquisme serà d’un mer “apèndix” del seu marit (o del seu pare). Dependrà d’ell per a tot. Necessitarà el seu permís per a treballar, tindre un compte al banc, per a viatjar sola, etc.
El Franquisme assumirà com a pròpia la religió catòlica i la farà l'única oficial i permesa. Es parlarà del "nacionalcatolicisme". L'església, al costat de la dictadura, justificarà la repressió moral i de les idees. Com a conseqüència, una falsa moral hipòcrita s'instaurarà socialment, i ajudarà a recloure, encara més, la dona als àmbits purament domèstics.Al dossier de literatura, a l’apartat que diu “Uns anys difícils: 1939-1975”, hi apareixen tres etapes dins la dictadura franquista. La més crua i difícil de totes és la que va de 1939 a 1946. En aquesta època, la repressió lingüística i cultural del català s’expressa amb tota la seua cruesa: destrucció d’institucions prestigioses: Institut d’Estudis Catalans, l’Orfeó Català, per posar-hi només dos exemples. Prohibició de tota manifestació pública de la llengua catalana: tots els rètols públics que estaven en català durant l’època de la república són retirats o destruïts. Es confisquen arxius i biblioteques privats que són portats a Salamanca com a botí de guerra (part dels famosos “Papeles de Salamanca”, de què tant se n’ha parlat). Biblioteques públiques senceres de llibres en català són convertides en pasta de paper i algunes, fins i tot, són cremades a la via pública.
La majoria d’intel·lectuals del moment (només acabar la Guerra d’Espanya de 1936-1939) fugen de l’estat i s’exilien (a Mèxic, l’Argentina o França, per exemple).
Els qui es queden pateixen un altre exili, una mena d’“exili interior” que els fa “autocensurar-se” per tal de no patir la repressió i la presó de la dictadura franquista.
Fixem-nos ara en el poema de Miquel Martí i Pol:
PER A TOTS NOSALTRESSi nosaltres callem, qui parlarà?
És cert que val ben poc la nostra veu.
Som gent de poca empenta,
massa frívols i tot perquè ens escoltin.
Tanmateix allò que resta
de més pur en nosaltres
val tant -ho sabem bé- com el neguit
de qualsevol hereu d'aquest insigne
llinatge de vençuts.
Cal que insistim,
com qui pidola, si voleu, davant
de cent portes barrades.
Quan Martí i Pol s’interroga tot dient: “Si nosaltres callem, qui parlarà?” està reivindicant el paper dels intel•lectuals compromesos amb la llibertat, amb el conreu i la salvació de la llengua catalana. Per damunt de la dictadura i tot arriscant la seua vida. També, quan diu: “de qualsevol hereu d’aquest insigne llinatge de vençuts”. El poeta sap la nostra història: hem estat una nació independent, amb un “llinatge” reial que ha regnat durant segles a casa nostra. Amb una llengua pròpia, la catalana. Ara, però, som “vençuts”, però això no ens fa deixar de ser “hereus insignes”, és a dir, persones conscients de la nostra història, del nostre passat, i del prestigi de la nostra llengua.
Adés hem dit que la majoria d’intel•lectuals se n’havien hagut d’anar tot fugint d’una dictadura que els hauria destruïts, molts d’ells, si haguera pogut. D’entre molts dels intel•lectuals que van haver de fugir, ens trobem amb Carles Riba, un dels nostres poetes més famosos.
T’evocaré Súnion
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
Viatger pel món, Carles Riba arriba un moment al cap Súnion, un dels llocs més bonics de l’Àtica, a l’actual Grècia. Allà, sobre un penya-segat s’aixeca encara un temple preciós, de l’època clàssica grega. La seua bellesa li inspira tot el que diu el dossier: “I és des d’aquest exili que evoca tot allò que s’ha perdut, simbolitzat per Súnion, el temple grec en runes dedicat a Posidó. Súnion – per la seua ubicació sobre un penya-segat proper a Atenes i obert a la mar Egea – és un punt de referència per als mariners, un far. El mateix Riba es mira per saber quin és el camí personal i col•lectiu que cal seguir”.
Fixeu-vos que això lliga molt bé amb els darrers quatre versos del poema: “per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”.
La mateixa idea de la “pèrdua” (vital, social, cultural, paisatgística...) que trobem en l’exili, amera, precisament, les “Corrandes d’exili” de Pere Quart, com podeu comprovar tot llegint-les (o escoltant-les alhora en la veu de Lluís Llach):
Corrandes d’exili. Pere Quart
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
Viatger pel món, Carles Riba arriba un moment al cap Súnion, un dels llocs més bonics de l’Àtica, a l’actual Grècia. Allà, sobre un penya-segat s’aixeca encara un temple preciós, de l’època clàssica grega. La seua bellesa li inspira tot el que diu el dossier: “I és des d’aquest exili que evoca tot allò que s’ha perdut, simbolitzat per Súnion, el temple grec en runes dedicat a Posidó. Súnion – per la seua ubicació sobre un penya-segat proper a Atenes i obert a la mar Egea – és un punt de referència per als mariners, un far. El mateix Riba es mira per saber quin és el camí personal i col•lectiu que cal seguir”.Fixeu-vos que això lliga molt bé amb els darrers quatre versos del poema: “per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”.
La mateixa idea de la “pèrdua” (vital, social, cultural, paisatgística...) que trobem en l’exili, amera, precisament, les “Corrandes d’exili” de Pere Quart, com podeu comprovar tot llegint-les (o escoltant-les alhora en la veu de Lluís Llach):
Corrandes d’exili. Pere Quart Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’anyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada