Heus ací la solució:
Una vegada llegit i entés el text, si ens hi fixem, veiem que el plantejament del tema hi apareix en la primera oració en forma de pregunta:"No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci?". Seguidament, el propi autor respon provisionalment a la mateixa pregunta: "Trobe que anem pel camí d'una saturació alarmant".
Tot seguit, el desenvolupament correspon a la part central i més extensa del text, fins on diu "No ens equivocaríem". Ací, l'autor fa un recorregut per la recepció musical en la història i, en arribar a l'actualitat, passa a descriure situacions de "saturació i omnipresència musical", recurs que actua com a cos dels arguments que validen la tesi enunciada al principi.
La conclusió s'inicia amb una reformulació de la pregunta començament: "Un retorn al silenci?" i amb una ratificació de la tesi: "El silenci no existeix".
El text acaba obrint nous temes de reflexió i de debat derivats d'aquesta anàlisi: la por del silenci, de la soledat. Es tracta la diferència o contradicció entre "sentir" i "escoltar" música. D'aquesta manera, el text no té una estructura tancada, sinó que s'obri a possibles anàlisis posteriors.
Resulta ben simptomàtic que Fuster acabe el seu text amb uns punts suspensius, recurs habitual en l'autor, per una altra banda.
Per tant, el text presenta una estructura enquadrada general. Alhora, la tesi es formula com una pregunta i, llavors, podem parar d'un certa estructura dialèctica: el text provaria de respondre a la primera qüestió.
Tot seguit, el desenvolupament correspon a la part central i més extensa del text, fins on diu "No ens equivocaríem". Ací, l'autor fa un recorregut per la recepció musical en la història i, en arribar a l'actualitat, passa a descriure situacions de "saturació i omnipresència musical", recurs que actua com a cos dels arguments que validen la tesi enunciada al principi.
La conclusió s'inicia amb una reformulació de la pregunta començament: "Un retorn al silenci?" i amb una ratificació de la tesi: "El silenci no existeix".
El text acaba obrint nous temes de reflexió i de debat derivats d'aquesta anàlisi: la por del silenci, de la soledat. Es tracta la diferència o contradicció entre "sentir" i "escoltar" música. D'aquesta manera, el text no té una estructura tancada, sinó que s'obri a possibles anàlisis posteriors.
Resulta ben simptomàtic que Fuster acabe el seu text amb uns punts suspensius, recurs habitual en l'autor, per una altra banda.
Per tant, el text presenta una estructura enquadrada general. Alhora, la tesi es formula com una pregunta i, llavors, podem parar d'un certa estructura dialèctica: el text provaria de respondre a la primera qüestió.
Imatge extreta de: http://www.edutic.ua.es/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada